Títol cinematogràfic a més no poder, eh? Ahir vam anar al claustre de profes de l'Institut de Formació i com ja és costum la primera part va ser una conferència. Aquest any el tema era força interessant, el ponent era un profe d'antropologia de la universitat de Lleida i ens parlava dels joves d'avui dia i dels diferents "tipus" d'adolescents que hi ha hagut des que va aparèixer aquesta etapa de transició entre la infància i l'edat adulta. Deia que, en realitat, l'adolescència és un concepte bastant nou, va aparèixer amb la industrialització. Fins aleshores, passaves de nen a adult quan començaves a treballar... El primer tipus d'adolescent que va aparèixer es podria considerar un "Tarzan", passava de ser un nen "salvatge" a un adult "civilitzat" per mitjà d'aquesta etapa de transició en la que els adults eren mestres que ensenyaven de forma vertical, sense feed-back ni autoaprenentatge. Això va ser així fins als 60-70, quan van començar a aparèixer els adolescents "Peter Pan", els eterns adolescents. Per voluntat pròpia o per impuls de la societat, són adolescents fins als 30 o 40 anys, no volen o no poden créixer, madurar, independitzar-se,... En l'època dels Peter Pans comença a haver-hi un autoaprenentatge, els adults no ho saben tot, hi ha coses que pots aprendre per tu mateix. Per últim, els nascuts a partir dels anys 90 es podria dir que són adolescents tipus "Replicant". Tenen molta tecnologia però no saben com aplicar-la, no saben quins són els seus orígens, d'on venen i cap a on van... Saben molt de tot (sobretot de noves tecnologies) però no tenen esperit crític, en alguns aspectes de la seva vida maduren abans d'hora i en d'altres massa tard... A més, ens trobem en una situació en la que els adults es converteixen en alumnes perquè en algunes coses saben menys que els adolescents. L'adolescència atrau, tothom vol ser jove i es compra cremes anti-age, es fa liftings o vesteix com si tingués 15 anys. El que es evident és que hi ha molts països del món que no tenen adolescents o que només tenen Tarzans. També és evident que els tres tipus d'adolescents poden conviure, i conviuen, en una mateixa societat.
Fet el resum de la conferència, us informo amics i amigues que la nostra generació té l'honor de ser Peter Pan. I jo ho sóc i ho sóc moooolt. Sempre ho he dit, sempre ho he reconegut, jo NO VULL créixer, no ho he volgut mai, ni tan sols quan era petita. I avui mentre dinava amb uns amics em deien que en una conversa amb mi hi ha moltes possibilitats d'acabar parlant del passat, d'acabar recordant com eren les coses "abans", com eren "Aquellos maravillosos años". I llavors he pensat que de vegades dec ser una mica repetitiva, em dec fer pesada... El que passa és que no ho puc evitar, no puc evitar lamentar-me per lo ràpid que passa el temps, per lo poquet que em queda per fer els 30, per la de coses que em pensava que faria abans d'arribar a tan temuda edat i que no he fet i sé que no faré,... No ho sé suposo que em retroalimento jo sola i cada cop faig la pilota més grossa.
Dit això, EXPOSO: d'ara en endavant faré un esforç i procuraré assumir la realitat sense queixar-me, cal disfrutar de la vida i no lamentar-se. Ja no puc evitar ser un Peter Pan, però puc intentar transformar-me en Wendy i renunciar a quedar-me al país de "Nunca jamás"...
