Avui em ve de gust escriure i punt!
Fa molts dies, probablement fa anys, que li dono voltes als motius que fan que els nascuts als 70-80 siguem, en general, una colla de decepcionats i d'emprenyats amb la vida. I senyores i senyors és que tenim molts motius, eh? Ens han enganyat, però molt i molt! I qui ens ha enganyat? Doncs tot quisqui, ja sigui de forma voluntària o involuntària! Fins i tot els nostres pares, en el seu desig de donar-nos el que a ells no se'ls havia ni tan sols ofert, ens van enganyar fins a límits insospitats... i el pitjor és que no en sabien les conseqüències!
Com a noia que sóc exposo els que considero que són els meus motius, potser no estan tots i segur que no estan ben ordenats, però són els que em van venint aquests dies que tinc més temps lliure i, per tant, més temps per pensar. No pretenc que us sentiu identificats amb tots, però que aixequi el braç qui no es senti identificat amb com a mínim un!
1. ESTUDIS. Si no estudies no seràs res! Has d'anar a la universitat per a ser una persona de profit i digne d'admiració. La FP és per tontos, tu has de fer BUP, COU, una carrera, un màster i un doctorat. Només així podràs tenir una bona feina, ben remunerada i en la que et sentis realitzat/da.
* Suposo que no cal dir com de frustrada se sent una quan això és el que va sentir durant els primers 23 anys de la seva vida i ara, 9 anys després, veu que NO li ha servit per a res... Vull dir, que estudiar et fa créixer com a persona i tot això, però NO serveix per tenir una meravella de feina, NO en aquest país! Són molt pocs els afortunats i conec més d'un cas i de dos de gent que no va estudiar o que "només" va fer FP o cicles formatius i que tenen una feina tan o més remunerada que la meva i es senten tan o més realitzats que una servidora. De fet, a la meva feina hi ha gent treballant amb la mateixa categoria que jo i que no tenen cap carrera i ole per ells!
2. FEINA. Del primer punt arribem irremediablement al segon. Una persona per ser feliç ha de tenir una feina de dilluns a divendres, amb un horari que li permeti tenir temps lliure per realitzar activitats d'oci i, quan arribi el moment, una vida familiar plena. A més, fent aquesta feina la persona en qüestió cobra un sou que li permet viure en una vivenda gran situada en una bona zona de la ciutat i tenir una segona residència a la platja o a la muntanya (o a ambdues). Per suposat, amb aquest sou pots tenir el cotxe dels teus somnis, totes les novetats tecnològiques i anar a menjar als millors restaurants de la ciutat sempre que vulguis... Fins i tot, aquest sou et permet marxar de vacances com a mínim un cop a l'any i fer alguna que altra escapadeta a una ciutat europea. Vamos, el que es coneix com a "Estat del benestar".
* La veritat quina és? Si tens sort pots complir una o dues de totes aquestes coses... Si tens una feina de dilluns a divendres amb un horari decent o ets funcionari (ole tu! a patir retallades de sou i de pagues) o ets un enxufat (ole tu! esperem que no se t'acabi mai) o ets un dels pocs afortunats que ha trobat "LA FEINA". Suposo que no cal que digui que jo, ni de bon tros, tinc una feina d'aquestes... Treballo molt més dies dels que voldria i faig uns horaris que no permeten fer cap "activitat extraescolar".
Si vius en una bona zona de la ciutat, o has heretat el pis perquè ets de família pudent o vius a una caixa de mistos... Jo visc al Bronx, en un pis molt mono, però al Bronx... Això tampoc no ho compleixo... i els milers de persones que fan cua cada dia per entrar a treballar a les grans ciutats perquè no els ha quedat un altre remei que marxar a viure als pobles i ciutats de les afores, tampoc!
Segona residència, ummm... Als vint anys creia que quan arribés als trenta tindria un pis a l'Eixample, una casa a la Cerdanya i una altra a Cadaqués amb el seu veler atracat al davant i tot. En tinc gairebé 32 i el més proper a una segona residència que tinc és la casa que els meus pares tenen a un poble de 200 habitants al bell mig de la plana de Lleida i al que no hi vaig des de fa 7 anys... Aquest punt tampoc el tinc...
Vacances, doncs hi ha qui sacrifica els punts anteriors per poder tenir aquest i jo doncs potser sóc d'aquestes. Com ja sabeu he fet uns bons viatges i espero que me'n quedin molts més per fer... Tot i així, des que em vaig independitzar he hagut de reduir els grans viatges a un cada dos anys i les escapadetes europees a l'any que no hi ha gran viatge... Per tant podem dir que el tema viatges està a mitges...
Quantes frustracions ens haguéssim estalviat si d'entrada ens haguessin dit que això de viure com a rics era només per a ells, per als rics. Que els pobres hem nascut per a treballar i per a no poder tenir mai el que no tenen ells i que el més a prop que estarem mai de veure una mansió de debò per dins és mirar "Quien vive ahí"...
3. VIVENDA LLOGUER vs VIVENDA DE PROPIETAT. No lloguis, llogar és llençar els diners i llençar els diners és de tontos, compra't un pis que així serà teu... Al cap i a la fi les lletres d'una hipoteca molts cops suposen menys diners al mes que un lloguer. Si no tens cap propietat, no ets NINGÚ! A més, d'aquí un temps podràs vendre aquest pis i comprar un més gran i a sobre guanyaràs diners perquè els pisos no paren de pujar de preu. Els has de deixat un llegat als teus fills perquè en el dia de demà el teu pis els servirà per a comprar un encara més gran.
* En fin, que puc dir jo que no s'hagi dit abans... Els economistes avisant que venia una bombolla i la gent venga a comprar i a comprar i a comprar. I ara què? Desnonaments; parelles que han de tornar a viure amb els pares perquè no poden seguir pagant el pis o el paguen però llavors no tenen diners per a menjar o per a pagar la llum; gent que es veu obligada a malvendre el seu pis perquè no pot pagar la hipoteca i que segueix devent diners al banc, que segueix pagant un pis que ja no te!; gent que anys després d'haver finalitzat la seva època d'estudiant es veu obligada a tornar a compartir pis per poder pagar la hipoteca; i un llarg etcetera.
Jo, per sort, aquí no vaig caure! Visc de lloguer i estic més que feliç de haver decidit NO comprar quan em va sorgir una "oportunitat". Però una petita part de mi encara somia de quan en quan, sobretot quan passo davant d'unes finques i veig els pisos a la venda aquests que hi ha ara tan baratets i tan xulos... Però de seguida em dic a mi mateixa "no tens diners ni per donar l'entrada d'un pis i a més així ets més lliure, pots marxar quan vulguis, a on vulguis".
De fet, aquesta és la gran avantatja de llogar, que pots marxar quan vulguis! Què t'envien a treballar a l'altre punta del país, marxes! Què no trobes feina aquí i decideixes emigrar a un altre país, marxes! Què el propietari del pis és un imbècil, marxes! Què et canses dels veïns, marxes! Què trobes un pis millor, marxes! Què ja no pots pagar el lloguer, marxes... a una caixa de mistos o tornes a casa dels pares! Tot i així, tenim això de la propietat tan impromtat, que la majoria en certs moments pensem allò de "no tinc on caure mort/a!" quan en realitat els que tenen una hipoteca tampoc no tenen on caure morts, és el banc qui ho té...
I millor que no parlem del llegat als fills... en serio que els que deien això (i hi ha qui ho segueix dient) no queien en que el dia que els seus fills s'independitzessin ells encara viurien al pis, i de fet encara l'estarien pagant? Senyors! això no és més que un peix que es mossega la cua! compro un pis pels meus fills, els meus fills han de comprar un pis perquè jo encara no m'he mort i també volen un llegat pels seus fills, els meus néts s'han de comprar un pis perquè els seus pares encara viuen al seu i jo encara visc al meu... En fin, que amb una mica de sort els teus besnéts podran gaudir del teu pis sense necessitat de comprar-se un... no, espera! cal tenir en compte que és pràcticament impossible que només tinguis un besnét que gaudeixi del teu pis! Probablement tindràs més d'un besnet i si algun d'ells vol el pis, haurà de pagar la part corresponent a els seus germans i cosins i... demanar una hipoteca per poder-la pagar! Surrealisme en estat pur!
4. PARELLA. Des de les pel·lícules Disney de la nostra infància fins a les telenovel·les sud americanes que ens havíem de tragar dinant a casa de la iaia, passant per les pel·lícules romàntiques Made in Hollywood i les sèries adolescents de sobretaula... Tot, absolutament TOT, t'envia des que no aixeques un pam de terra el "MISSATGE". I aquest quin és? Doncs que per a ser feliç has de trobar a la teva mitja taronja, al teu Príncep Blau, i tenir la teva boda de somni, el teu vestit de princesa i el teu ram de flors blanques. Ah! i algun tipus de regal en forma de cor per St. Valentí i una rosa per St.Jordi i un sopar romàntic cada cop que és l'aniversari d'un dels dos o cada cop que fa X mesos o X anys que veu començar a sortir. I per suposat que el teu Príncep Blau serà alt, guapo, fort, intel·ligent, simpàtic, divertit, detallista i, sobretot, bona persona! Ah! i no importa que siguis guapa o lletja, alta o baixa, prima o grassa, la popular o la freakie de la classe... ell s'enamorarà perdudament de tu i farà qualsevol cosa per a fer-te feliç! Però si fins i tot la Bridget Jones acaba tenint a dos tiarrons barallant-se per ella!
* La veritat és que aquesta és una mentida de les més grosses i de les que fan més mal... Pràcticament totes les dones triguem anys en adonar-nos de que els Prínceps Blaus no existeixen. De fet, hi ha qui no se n'adona mai!
Una triga molt de temps en descobrir que no cal buscar a la mitja taronja, que una ja és una taronja sencera! I que a la vida hi ha moltes altres taronges i moltes altres fruites i que una macedònia, per a ser considerada com a tal, ha de tenir més d'un tipus de fruita! No cal que busquis a la teva mitja taronja, cal que vulguis fer una macedònia amb un kiwi, amb una pera o amb una maduixa segons quins siguin els teus gustos! Cal que valoris a les altres persones pel que són i no per si encaixen o no amb el model de Príncep Blau que et vas formar quan tenies cinc anys...
I, sobretot, no intentis mai canviar a una altra fruita per a transformar-la en la mitja taronja que creus que et falta. El més probable és que la fruita en qüestió acabi trobant a una taronja sencera i que et quedis tan sola que només puguis fer un suc de mitja taronja i res més, ni tan sols un pastís de poma per a poder superar la depressió...
Obrim els ulls noies (i nois també, i nois també)! No cal estar amb algú per ser feliç, cal estar feliç amb un mateix i llavors, si tens sort i t'ho curres, és quan trobaràs a la fruita que faci que les teves postres passin de ser una taronja dolça a ser una macedònia variada i deliciosa. I si no, doncs a seguir sent feliç, que ja estaves bé!
Tanta metàfora de fruites potser ha estat redundant, però és que fins i tot en els anuncis de pàgines web de trobar parella ho diuen! "Encuentra a tu media naranja" "Tu media naranja te està esperando",... la societat m'obliga a parlar de fruites!
5. FILLS. Els fills són el millor que et pot passar a la vida. És millor ser mare/pare quan ets jove perquè així tens més energia per a jugar amb ells quan són petits o per aguantar hores despert quan no poden dormir. A més, si hi ha poca diferència d'edat us entendreu millor i seràs un pare/mare guai. El teu objectiu a la vida és trobar a la teva mitja taronja i formar una família plegats abans de que se't passi l'arrós!
* No hi ha cap dubte de que biològicament estem "programats" per a tenir descendència, per a escampar el nostre material genètic pel món. I tampoc no hi ha cap dubte de que quan un és jove té més energia. Però és que senyors, aquestes generacions hem estat massa ocupats estudiant, treballant, trobant la vivenda perfecta i buscant a la mitja taronja... La majoria quan aconseguim tot això, si és que ho aconseguim, ens acostem més als 40 que als 20 i llavors arriben els problemes... Parelles que es passen anys intentant tenir fills i que es deixen milionades en tractaments de reproducció assistida; parelles que s'acaben separant en tenir fills perquè portaven tants anys sent només dos que no es poden acostumar a ser més i deixen de dedicar temps a cuidar, tornant a les fruites, a la macedònia; pares que semblen més avis que pares; nens i, sobretot, adolescents que fan el que volen perquè els seus pares no dediquen prou temps per educar-los, bàsicament perquè o estan treballant o estan gaudint del seu temps lliure (recordeu que fa una estona hem dit que per ser feliç cal gaudir del temps lliure, oi?) i quan arriben a casa estan massa cansats per preguntar "has fet els deures?"
I per altra banda, les persones sense parella... Si ni tan sols he trobat a la meva mitja taronja com ho faré per tenir un fill? Si visc en un pis de merda, en un barri de merda, tinc una feina de merda, cobro un sou de merda i no tinc temps ni per anar al cinema, com ho faré per tenir un fill?
Hi ha alguns afortunats, ja siguin parelles o solters que tenen prous diners per a poder adoptar nens (en la majoria estrangers, que els d'aquí es veu que és tan i tan difícil). Però és clar, són persones per a les que alguna de les mentides aquí exposades no ha estat una mentida, si no una realitat!
I fins aquí les mentides que més han influït en la meva vida i que fan que actualment em trobi amb 32 anys intentant reorganitzar la meva vida en aspectes que suposadament haurien d'estar organitzats des de fa anys... L'altre dia el meu pare em preguntava que com és que no marxo a un altre país, la meva resposta va ser que de moment em vull quedar aquí ja que aquí és on tinc a amics i a família. De moment, de moment...
