Jo sempre m’he sentit catalana i orgullosa de ser catalana. Malgrat que he viscut des dels 5 anys a una ciutat de la perifèria que no es caracteritza precisament per la seva catalanitat. Malgrat que vaig estudiar pràcticament tota la primària (o EGB aleshores) en castellà ja que la meva escola només feia una assignatura en català (la de llengua catalana), fins que la llei de normalització lingüística va entrar en vigor i ho van haver de fer per nassos. Malgrat que parlava i parlo castellà amb tots els meus amics de la infància, fins i tot amb els pocs que a casa parlaven català com jo. Malgrat que des de sempre he parlat castellà amb la família de la meva mare. Malgrat que en general la meva vida va ser en castellà fins als 13 anys! Suposo que va poder més la vena catalanota de mon pare i adoptada per la meva mare, però jo podria haver estat castellanufla i molt!
Però que ningú s’equivoqui, jo no renego de les meves arrels castellanoparlants! Com molts dels catalans d’avui en dia sóc neta d’immigrants espanyols, de fet tinc dos avis murcians i, si tiro més enrere, dels 8 besavis 5 eren murcians, 1 alacantí i només 2 eren catalans! Per això, estic molt orgullosa de com de bé es va fer a casa meva el tema del bilingüisme, tot i que crec que ni s’ho van plantejar, va sorgir i punt! Vaig aprendre a parlar els dos idiomes a l’hora i el que al principi feia riure perquè ho barrejava tot, finalment em va permetre parlar-los els dos sense cap problema, i el més important: pensar en els dos sense haver de traduir i poder canviar instantàniament de l’un a l’altre! A més, sempre he tingut la teoria de que ser bilingüe des de petit et facilita aprendre altres idiomes més endavant, a part evidentment de que “el saber no ocupa lugar”. A mi m’agradaria que tots els nens de Catalunya tinguessin la mateixa sort que jo, que poguessin aprendre els 2 idiomes a l’hora i els poguessin parlar els 2 sense problema... El català perquè és el seu i el castellà perquè els donaria l’oportunitat de ser bilingües i de poder parlar amb més de 7 milions de persones. Ara que de fet, jo sóc partidària del trilingüisme català-castellà-anglès, però això ja seria un altre post...
Atacat el tema llengua, vaig a pel tema cultura i tradicions en general... No m’agraden les sardanes, mai he format part d’un esbart dansaire, no vaig mai a veure castells (tot i que m’agraden molt), no vaig a les desfilades de gegants i capgrossos des que era petita, els correfocs només m’agraden de lluny (em fa por el foc), no vaig anar mai a cap esplai d’aquests catalanots, potser fa més de 10 anys que no pujo a Montserrat, prefereixo un plat de pasta o una pizza a una botifarra amb seques (tot i que no canvio el pa amb tomàquet per res del món), no m’agrada el cava, no m’agraden els grups de música catalans (tret de certes excepcions com “Sopa de Cabra” i alguna cançó d’altres grups, no m’agrada “Manel”, què fort!!!), fa uns quants anys que gairebé mai miro tv3, només em sé la primera estrofa de “Els segadors” i de vegades m’equivoco, no poso la senyera al balcó durant la diada, no recordo l’última vegada que em vaig llegir un llibre en català i segur que moltes coses més... Tot plegat fa de mala catalana, però en la meva defensa diré que això només són costums i tradicions i que els sentiments estan per sobre de tot això... i jo em sento catalana i penso en català quan estic sola i generalment somio en català! I també diré que com a bona catalana tinc els diners a La Caixa (si em roben, que em robin en català), que sempre m’alegro de que els esportistes o altres personalitats catalanes triomfin arreu del món encara que sigui amb la bandera espanyola (sempre conto les medalles olímpiques o els títols esportius que Espanya no hagués aconseguit sense esportistes catalans) i sobretot que quan sento l’himne espanyol al meu cap sempre sona allò de “Espanya, Espanya, que penja d’una canya...” Ara això sí, quan m’enfado molts cops em surt el castellà, suposo que per la seva major contundència, ves a saber!
I què en penso de la independència? Doncs diré que a partir dels 13-14, quan vaig començar l’institut i la meva vida va canviar d’idioma gairebé del tot, jo anava pel món amb un pin de l’estelada a la solapa de la jaqueta. Des d’aleshores, sempre ho he tingut al cap... Sempre he pensat que era una mica utòpic, però era una il·lusió! Crec que Catalunya aniria millor sense Espanya... I llavors direu, per què no vas anar a la manifestació? Doncs per vàries raons...
Primera, no m’agraden massa les manifestacions... He anat a ben poques manis en la meva vida i sempre m’he trobat fora de lloc. Aquests dies li he donat molt al cap i no ho acabava d’entendre... com pot ser que la filla de dos que van córrer al davant dels grisos infinitat de vegades es trobi fora de lloc en les manifestacions? I llavors vaig caure en que no tinc cap record dels meus pares anant a cap manifestació quan jo era petita, ni de més gran!!! Així que ahir, mentre ajudava a ma mare a moure uns mobles enlloc d’estar fotent crits al Passeig de Gràcia, li vaig dir tot això, li vaig preguntar perquè ells tampoc ara no hi anaven mai. I la resposta em va semblar la clau de tot plegat: “als 70 sabíem contra qui anàvem, ara no sabem ni amb qui anem ni en contra de qui anem” Ai! el desencant polític, quin mal que ha fet!!! Després d’una transició penosa en la que no es va jutjar a ningú, en la que tota la tropa del dictador va seguir campant per tot arreu i en la que es va instaurar un règim que el dictador va escollir i que encara tenim (la monarquia), no m’estranya que molts dels que van córrer davant dels grisos i que van rebre més d’una pallissa es desencantessin i pensessin que res no havia valgut la pena! Que manifestar-se no valia la pena! M’imagino que això em va calar sense que ni m’adonés... De fet, a mi el desencant polític sempre m’ha caracteritzat, al principi de poder votar no hi anava i després, quan vaig entendre que l’abstenció no era la solució, vaig començar a votar en blanc o a partits molt minoritaris, només per tocar els nassos. I direu allò de “si no fem sentir la nostra veu, ningú no ens sentirà” i jo us diré que estic totalment d’acord, però ho sento, no em surt, no és una situació còmoda per mi...
Segona raó, ahir al matí, mentre decidia si hi anava o no, vaig saber que el Sr.Duran i Lleida havia confirmat la seva assistència i que el president Mas s’havia excusat en no poder assistir a causa del càrrec que ostenta. I aquí si que vaig dir NO, NO i NO. Què passa? Ara el que toca per guanyar vots és demanar la independència? Ara resulta que aquest senyor (i altres de la seva tropa) superconservador, al que no li ha importat el més mínim pactar amb el PP quan ha calgut, només per no perdre poder, ara resulta que és independentista? Ara resulta que avui s’ha llevat amb ganes de demanar la independència Fins ahir deia que no hi aniria, però ai senyor! quan es posa de moda una cosa, pobre del polític que no s’apunta al carro! Au va! que enganyin a una altra! Vaig començar a pensar en allò de “aquesta manifestació s’ha convertit en un pur lluïment dels polítics de torn passejant-se davant de l’estelada” I ho sento, però no hi vaig voler participar... Pot semblar un excusa barata, però per a mi, en aquell moment va ser una raó més que suficient per anar a moure mobles a casa de ma mare enlloc d’anar a cridar al Passeig de Gràcia.
Tercera i crec que última raó, doncs que ara tinc la sensació de que és una espècie de moda això de ser independentista... i de la mateixa manera que no tinc Smartphone perquè em resisteixo a seguir certes modes, no vull anar a una manifestació a la que no estic convençuda de voler anar, només perquè “és el que toca per ser bona catalana” A tall d’exemple diré que ahir vaig canviar la meva foto de perfil del Facebook i hi vaig posar una estelada. Al cap de dues hores unes quantes persones havien donat a “m’agrada” i a algunes d’elles no les he sentit parlar català mai... I no les culpo, eh? Tothom té dret a pensar el que vulgui, només és que tinc una mica la sensació de que el creixent clima de crispació cap a l’estat espanyol ha fet que més gent s’apunti al carro de l’independentisme, però potser ni s’ho han pensat bé, potser ni tan sols ho veuen clar, només ho veuen com una via d’escapament... I potser en realitat canviarien de bàndol si la situació millorés o si se’ls oferís alguna altra alternativa... I això en el fons em fa una mica de por... Què passaria amb tota aquesta gent si arribés l’hipotètic dia en que Catalunya fos independent? Què passaria quan es trobessin amb un DNI català enlloc d’espanyol i amb una frontera a travessar quan haguessin d’anar de vacances al “pueblo”? És complicat, molt complicat...
I sí senyores i senyors, segons el President, la independència està més a prop que mai, ahir els catalans van demostrar el que realment volen! I jo avui veient això a les notícies del metro pensava: “i si és veritat? I si per fi ho aconseguim?” Canviarien moltes coses, moltíssimes! I no ens enganyem, si finalment la utopia es converteix en realitat no serà ni un camí curt, ni molt menys un camí fàcil. Anys de franquisme es van encarregar d'emplenar Catalunya de treballadors d’altres parts d’Espanya (migracions sense les que jo mateixa, sense anar més lluny, no estaria aquí). Hi ha molts milers de catalans, potser milions, que no parlen català tot i portar aquí gairebé tota la vida o fins i tot haver nascut aquí. Hi ha catalans de tercera o quarta generació que ahir van penjar la bandera espanyola amb el toro enlloc de la senyera. Són el que un dia en Sergi va dir de forma molt encertada “els altres catalans”, la realitat que hi és encara que no la vulguem veure. Què en farem de tota aquesta gent? Els farem fora? Marxaran ells? Acabarem tenint una altra guerra civil en la que els veïns es mataran entre ells un altre cop? No ho sé gent, ho veig un procés llarg i dolorós...
I què me’n dieu de la Unió Europea? Ens fotrien la patada, eh? I nosaltres no som tan rics com els suïssos o els andorrans... Dècades d’expoli fiscal s’han encarregat d’això! Ja cal que en Mas comenci a fer-li la pilota a la Merkel, només per si de cas! Què diuen que llavors podríem demanar tornar a entrar, però ves a saber! De fet, ves a saber si interessa estar en la Unió Europea... Jo, des de la meva més absoluta ignorància política, mai no ho he tingut clar... Però mola molt això de bellugar-te per Europa només amb el DNI i suposo que a nivell de negocis, la Unió Europea és la clau. Tot i que avui dia, la clau sembla ser que és més unir-se amb la Xina o la Índia... Fem una unió catalano-xinesa? Al c/Trafalgar hi podria haver la seu...
Sigui com sigui, la independència és un tema de conversa recurrent aquests dies, tothom en parla, tothom en sap del tema, però una servidora vol ser realista i no es vol fer falses il·lusions. Tan de bo ho aconseguim, tan de bo els catalans puguem tenir el nostre país pintat d’un color diferent en tots els mapes i conegut arreu del món, tan de bo la nostra llengua i cultura es puguin viure lliurement, tan de bo aconseguim que només ens robin els corruptes catalans (que també en tenim i molt bons, en saben molt) ja que almenys ens robaran en català, tan de bo aconseguim el que desitgem molts de nosaltres, tant els que van anar a la mani com els que no hi vam anar... I llavors, com deia avui la Laia, ja ens encarregarem de treure’ns de sobre als corruptes catalans i a l’excés de polítics amb sous desorbitats (que aquí també en tenim, el nostre president cobra moooolts diners). L’única pega, com deia ahir el presentador de “Al rojo vivo” (La Sexta) en un intent de posar la nota còmica a la seva entrevista al Sr. Tardà d’ERC, és que el Barça i el Madrid només es trobarien a la Champions... Pobres culés, acostumats a tenir un mínim de 2 “clàssics” per temporada més els que cauen de la Copa del Rei o de la Champions, s’haurien de conformar amb que l’atzar o les eliminatòries els permetessin jugar amb “l’etern rival”... I jo afegeixo, que passaria amb l’Espanyol? Es canviaria de nom i es diria “El català”? Es mudaria a una ciutat espanyola i deixaria els seu super estadi super xulo i super nou? Pobres pericos i pobres culés que es quedarien sense el “derbi de la ciutat comtal”. Quants danys col·laterals tindria per a l’afició barcelonística això de ser independents!
En fi, dita la meva parrafada i amb la sensació de que segur que em deixo alguna cosa... dono el post per finalitzat i també, si és possible, demano que no es torni a qüestionar mai més la meva catalanitat!
Visca Catalunya!
