I vam començar el tour per la West Coast, la més humida, on plou més i... no va ploure ni un dia!! Quina sort! vaig estar a llocs on nomes fa sol 1 dia de cada 10 i,... va fer sol!!!
La primera impressió del tour va ser molt bona, érem només 8 persones (d'un màxim de 21 que podíem ser!!) i per casualitat, enlloc d'1 guia en teníem 2. En Triso era el guia oficial i la Jennie estava fent la formació per a poder fer també de guia, tot i que ja havia fet de guia molts anys a altres llocs d'Austràlia, havia d'aprendre els itineraris i les explicacions de Tasmània. Tots 2 molt bons guies, dels millors que he tingut mai!
19 de novembre: Hobart – Mount Field NP – Lake St Clair – Franklin Gordon NP - Strahan
El primer dia ens van recollir a Hobart ben d'hora i després de fer el check-in a les oficines, ens van fer una introducció de Tasmania amb un supermapa i ens van explicar com aniria tot. Poc després ja estàvem al bus (la pitjor part de tot el tour, un bus forca incòmode, la veritat...) camí a la nostra primera parada del dia, el Mount Field National Park. Els itineraris en bus anaven alternant xerrades d'en Triso, que parlava amb el micro, amb sessions de molt bona música. I quan el primer que va sonar va ser un CD de Jack Johnson, vaig saber que allò aniria molt i molt bé. A mi, si em posen J.Johnson ja se m'han guanyat...
Al Mount Field vam fer un passeig pel Tall Trees walk, amb uns arbres moooolt alts, tal i com el seu nom indica. Els arbres mes alts del món són les sequoies, però tal i com deia en Triso, les sequoies no tenen flors i els Eucalyptus sí, així que Tasmània té les flors mes altes del món. Aquests australians saben treure "el més...del món" de qualsevol cosa, jejeje!! També vam anar a visitar les Horseshoe i les Russell Falls, dues cascades de postal, sobretot les segones...
Després del Mount Field, vam parar a veure una central hidroelèctrica, que obtenia l’energia amb la força de l’aigua que queia per unes canonades llarguíssimes, tota una paret de la muntanya tenia uns quants tubs de dalt a baix... I llavors va tocar anar cap al Lake St. Clair, el més profund d’Austràlia. Juntament amb Cradle Mountain (que vam visitar els 2 dies següents), forma el Cradle Mountain and Lake St Clair NP, un lloc que NO pots deixar de visitar si vas a Tasmània. Al Lake St Clair vam tenir temps de donar una volteta i fer 4 fotos mentre en Triso i la Jennie ens preparaven el dinar, un picnic molt bo.
Després de dinar, cap a l’autocar i vam fer camí cap al Franklin Gordon National Park. Abans d’arribar-hi, però, vam fer un parell de parades: a un mirador des d’on es veien els King William Ranges (muntanyes d’origen volcànic) on el Triso ens va fer una superexplicació de la formació de les dolorites, i al Surprise Valley, una vall molt maca ella i que devia causar sorpresa al que li va posar el nom... Franklin i Gordon són dos rius, les conques dels quals formen un NP força gran a la part sudoest de l’illa, a la majoria del qual no es pot accedir en cotxe, no hi ha carreteres! Només el pots visitar si camines (si camines mooolt). I no és l’únic de Tasmània, de fet tota la part sud-oest esta incomunicada per carretera. Una molt bona forma de preservar els boscos, la millor! Tot i així, aquesta “obsessió” per conservar no va començar fins a la dècada dels 70, quan el Franklin River es va donar a conèixer a tot el país (fins aleshores era un riu pràcticament desconegut) gràcies a les protestes de la gent local que volien evitar que es construís una pressa per obtenir energia elèctrica. Les protestes van durar força temps i va costar molt, però finalment ho van aconseguir, no es va fer la pressa i la zona va ser declarada Parc Nacional. En fi, en aquest NP vam fer 2 parades: un short walk pel costat del riu (que te un estrany color grana, sembla vi rosat!) i una visita a les Nelson Falls, unes altres cascades de postal, i probablement les més fotografiades de Tasmània.
L’última parada abans d’arribar a Strahan, el lloc on passaríem la nit, va ser Queenstown. Aquesta petita ciutat vinguda a menys deu la seva existència a la gran quantitat de mines que hi ha al seu voltant. Mines que amb els anys es van anar esgotant i van provocar que els habitants de Queenstown l’anessin abandonant. El que més crida l’atenció d’aquesta zona és la poca vegetació que hi ha. Al segle XIX per fer funcionar les mines es necessitava fusta per cremar, molta fusta i, què van fer? Doncs el que els colons europeus sabien fer millor: talar, arrassar boscos, muntanyes senceres fins que ja no queda ni un arbre. Boscos centenaris van desaparèixer en qüestió de pocs anys i no s’han tornat a recuperar perquè un cop no hi ha arbres i en una zona on plou tant, el sòl del bosc marxa amb l’aigua i els nous arbres no tenen on arrelar-se. Tot molt trist, la veritat...
I per fi (quin dia més llarg!) ens vam dirigir cap a Strahan (es pronuncia “estráan”), mentre escoltàvem l’última història del dia. Aquest petit poble de la costa oest de Tasmània es troba situat a l’entrada del Macquarie Harbour, un port natural 7 vegades més gran que el de Sydney (i que orgullosos que n’estan, ho diuen cada dos per tres!). Durant els inicis de la colonització, Austràlia i sobretot Tasmània es feien servir com a presons, aquí enviaven als que havien estat molt dolents a Europa, sobretot a Anglaterra. A Tasmània hi havia, entre d’altres, la pressó de Port Arthur (que vam visitar l’últim dia) i la presó de Sarah Island. Aquesta última, situada en una illa al mig del Macquarie Harbour estava considerada com “Hell on Earth” (l’infern a la Terra) i per acabar allà havies de ser molt però que molt dolent (o estar considerat molt i molt dolent, ves a saber com eren els “judicis” d’aquella època). Per fugir d’allà, a part d’haver de superar els obstacles típics de qualsevol presó del segle XIX, els més agosarats que ho intentaven havien de nadar una bona estona fins a l’altre vorera i llavors es trobaven al bell mig d’un bosc dens i interminable, en un dels llocs més inhòspits de la Terra, separats km i km de qualsevol rastre de vida humana. A més, cal tenir en compte que aquesta gent tenien grillons al voltant dels peus i de les mans, que només els permetien moure’s per fer els treballs forçats de la presó. Evidentment, uns quants ho van intentar, pocs ho van aconseguir i molt pocs van sobreviure al seu intent. Ens van explicar una història, sobre la que hi ha una peli/documental que recomano, d’un grup de 8 convictes que ho van intentar i van aconseguir arribar fins al bosc. Evidentment, pel camí es van carregar a algun que altre guàrdia i van arreplegar eines de les que feien servir per treballar. Un cop al bosc i caminant durant hores, potser dies, sense saber on anaven, la gana i la set van començar a apretar i, què van fer? Doncs els més espavilats, els que havien encapçalat la fugida, van decidir carregar-se a un dels més febles i menjar-se’l. Així, pim pam, se’l van cruspir tot sencer! I no ho van fer només un cop! Poc a poc, mentre anaven passant els dies, es van anar carregant als companys i se’ls van anar menjant. Al final, entre els que havien estat menjats i els que havien desaparegut al bosc (dos d’ells van aparèixer morts a les voreres del Macquarie Harbour pocs dies després de la seva fugida), el grup es va veure reduït a 2 convictes, un anglès i un irlandès. I qui va sobreviure? Doncs el que va explicar la història, l’Alexander Pearce, l’irlandès, que casualment no era dels que havien liderat la moguda. Quan el van trobar, perquè el van trobar, ho va confessar tot i va dir que a l’últim, a l’anglès, l’havia matat en defensa pròpia i de pas, però, se l’havia menjat. Com que no hi havia cossos i sense cos no hi ha delicte, només el van poder condemnar per haver fugit i, a on el van enviar? Doncs evidentment a Sarah Island!! I el tio, que no escarmentava, va tornar a fugir!!! Aquest cop va convèncer a un pres jovenet per a que anés amb ell i quan feia poc temps que caminaven, seguint una altra direcció per no cagar-la de nou, també se’l va carregar per menjar-se’l. Tot i així, aquest cop si que el van trobar de seguida, anava tant ben encaminat que va arribar a una zona poblada, i van trobar el cos del seu acompanyant... Els pocs que van veure la massacre que havia fet no van dormir durant dies, s’havia tornat completament boig!! Si hi ha cos, hi ha delicte, i aquesta vegada el van condemnar a mort. El documental, representa les seves últimes hores, mentre explica tota la història al mossèn que esta rebent la seva última confessió. Com a bon irlandès era molt catòlic, quina contradicció! En fi, si us ha semblat interessant, busqueu “Alexander Pearce” al google i segur que us surt alguna referència. Nosaltres, vam sentir la història al bus i vam veure el documental abans d’anar a dormir i et posa la pell de gallina (i no hi ha sang i fetge, només s’intueix).
20 de novembre: Strahan - Ocean Beach - Henty Sand Dunes – Zeehan – Cradle Mountain NP
Després de dormir a la meravellosa caseta que “Adventure Tours” te a Strahan, cosa que vaig agrair moltíssim després dels “creepy hostels” de Melbourne i Hobart, ens van deixar una estona lliure per explorar el poble i els seus voltants. Quin poble més maco! Un port gran en extensió però amb pocs vaixells, tot un caminet resseguint la costa des de la zona on estava la casa fins al centre del poble, un centre petit i amb casetes baixes i molt mones elles,... En definitiva, que m’hi hagués quedat 2 o 3 dies de relax total. També hi havia un lloc on, si tenies paciència, podies veure ornitorincs. Uns companys en van veure, jo no vaig ser tant afortunada
Quan en Triso i la Jennie ens van recollir, abans de deixar Strahan vam anar a visitar un taller on feien treballs amb la fusta. L’activitat econòmica més important de Tasmània és l’explotació forestal i aquí vam poder veure diferents tipus d’arbres i les seves característiques, així com les meravelles que feien els artesans d’allà. D’entre tots els arbres destaca el Huon Pine, un tipus d’arbre mil•lenari que només es troba aquí i que pot arribar a fer uns quants metres de diàmetre. Ara ja no els talen, però a Strahan encara segueixen arribant troncs que van llençar a l’aigua fa molts anys (els transportaven deixant-los surar cap baix, per no haver-los de carregar) i que aleshores no van arribar al final del Macquarie Harbour perquè es van quedar travats en algun lloc. Ara alguna riuada els porta fins allà i la qualitat de la fusta és tan bona que tot i haver passat anys submergida a l’aigua no s’ha podrit. I pensar que gairebé ja no en queden perquè els van arrasar!
Després de deixar Strahan, vam parar a una platja molt propera, l’Ocean Beach, una platja del Southern Ocean, de l’Oceà Antàrtic!!! Una platja enorme, amb un mar gegant i només de pensar que navegant en línia recta no trobaries res fins arribar a Argentina, tenies una sensació brutal d’estar a la fi del món! Allà, en Triso ens va fer una molt bona explicació amb dibuixos a la sorra inclosos, sobre les condicions especials de la situació de Tasmània a la Terra que fan que sigui una zona rica en mamífers marins (foques, balenes, catxalots,...) que han estat caçats fins a la seva pràctica extinció...
La següent parada del dia va ser a Henty Sand Dunes, on la Jennie ens va dur a passejar una bona estona entre dunes i vegetació. Algunes plantes eren pràcticament iguals que les que tenim nosaltres a les nostres dunes. Em va cridar l’atenció una, que per nosaltres és invasora però aquí és autoctona i la tenen protegida. També vam veure petjades de wallabie (semblant a un cangur, però més petit i regordete) i vam aprendre a distingir-les de les de cangur, i vam tenir temps de fer les típiques fotos divertides a la sorra. Tot això mentre en Triso ens preparava el dinar!
A la tarda vam fer una parada curta a Zeehan, “the Silver City” situada una mica més al nord de la zona minera que Queenstown, i on es troba l’escola de mineria i metal•lúrgia més important de Tasmània. Es veu que durant molts anys, tots els de la commonwealth que volien estudiar alguna cosa relacionada amb mines, estaven “obligats” a fer una estada més o menys llarga en aquesta escola! A part d’això i algun que altre edifici de finals del segle XIX, poc interès tenia aquesta petita ciutat.
I vam arribar a Cradle Mountain! Quina passada de lloc! Et deixa amb la boca oberta! Aquesta primera tarda vam anar a veure Waldheim, la casa on vivia en Weindorfer i la seva dona, els impulsors de la creació del Parc Nacional. També vam fer alguna excursió petita per anar a veure wombats (de la família dels koales pero més regordetes i van per terra) i les seves caques, que són quadrades!!! I vam poder fer la primera foto del Dove Lake amb Cradle Mountain al fons, per fer-nos una idea de l’excursió que faríem a l’endemà.
Aquella nit va ser l’única que no vam dormir a una casa d’Adventure Tours, no poden tenir una casa dins un Parc Nacional, així que vam dormir al Càmping, en unes cabines molt mones i situades al costat mateix d’un bosc. A la tarda vam tenir temps d’anar a fer una volteta per allà i a la nit, després de sopar, vaig tornar a anar-hi per veure si trobava fauna nocturna: potser algun diable de Tasmània? Algun ornitorinc?? Doncs no, només vaig veure un wallabie, però ja em va fer prou il•lusió!!! I després a dormir, que a l’endemà s’havia de caminar molt!
21 de novembre: Cradle Mountain NP – Sheffield - Devonport
Quan un va a Tasmània, un dels dies estrella és sense dubte, el dia que va a Cradle Mountain i pots tenir 2 opcions: que plogui o estigui emboirat i no puguis veure la muntanya i potser ni tan sols puguis fer l’excursió i t’hagis de conformar amb veure-la en fotos o que faci un Sol espatarrant i que no necessitis fer servir ni el polar perquè amb la samarreta ja tinguis prou. La més habitual és la primera opció, a Cradle Mountain plou o neva nou dies de cada 10, i la que vam tenir nosaltres va ser la segona!! En Triso no s’ho podia ni creure que estiguéssim enganxant tants dies de bon temps! Deia que la majoria de vegades ha de fer creure que Cradle Mountain en realitat si que està allà, al darrere d’aquella capa de núvols i boira, que encara que no es vegi si que hi és!
Nosaltres teníem 2 opcions: l’excursió xunga, que consisteix en pujar fins gairebé dalt de tot de la muntanya (6km, 4hores), i l’excursió més dominguera que dóna tota la volta al llac (6km, 2 hores). Com que el temps que teníem era limitat i a una li agrada anar amb la calma i fer fotos, vaig fer un trosset petit de la xunga, fins a un dels llocs elevats per a tenir una bona panoràmica i després vaig fer el circuit del llac. I que maca que va ser l’excursió, quines vistes!! Vaig perdre el compte de la quantitat de fotos que vaig fer i quan les vaig passar a l’ordinador, oh my god! Vaig fer 160 fotos en unes 4 o 5 hores!!! Tinc un tic al dit!!! No us preocupeu que no les haureu de fer totes, hi ha selecció...
Si ens sobrava temps mentre esperàvem que arribessin els valents que feien l’excursió sencera, podíem anar a fer una altra petita excursió per veure un altre llac. Doncs al final vam anar tant amb la calma i fent caminets petits que sortien del principal, que vam acabar arribant una mica després dels valents (que només van ser 3 de 8, a veure si us penseu que jo estava al grup minoritari!!!), però dins l’hora prevista.
De fet, Cradle Mountain et deixa amb les ganes de tornar i estar-t’hi uns quants dies fent totes les excursions del Parc. La més popular, i difícil, és l’Overland Track que creua tot el Parc Nacional de Nord a Sud, des de Cradle Mountain a Lake St Claire. Uns 80-85 km que també es poden recórrer de Sud a Nord, però només a finals de primavera i a l’estiu, la resta de l’any està totalment prohibit perquè és perillós. La gent acostuma a fer la ruta en 4-5 dies i entremig hi ha refugis on passar la nit, però ho has de dur tot, no hi ha res. De fet, l’Overland track és l’única forma de creuar Cradle Mountain NP, no hi ha cap carretera.
Després d’aquell matí perfecte, que va incloure un picnic-dinar que ens havíem preparat nosaltres mateixos pel matí i que una servidora es va menjar al costat d’una de les platges del llac, vam pujar al bus i vam marxar d’allà, snifff!!! De camí cap a Devonport, on havíem de passar la nit, vam parar al petit poble de Sheffield a estirar les cames per evitar les agulletes de l’endemà. Molt mono aquest poble, tot decorat amb pintures murals a les parets dels edificis. Es veu que fan un concurs que es conegut a nivell mundial (¿?), els finalistes de cada any són exposats al parc del poble durant un temps i el mural guanyador té l’honor de quedar-se per sempre més al poble decorant una de les parets. Tot plegat força pintoresc! També hi ha una botiga on venen mel de tots els tipus que us pugueu imaginar i es poden tastar!!! A part de les mels típiques tenien mel amb gust de fruites i també mel amb licors varis.
I després d’una estona més al bus vam arribar a Devonport, el final del tour per la West Coast. Devonport és una ciutat no gaire interessant, la seva única atracció és el ferry “Spirit of Tasmania” que va de Devonport a Melbourne i a l’inrevés un cop al dia. Cada vespre surt un ferry de cada ciutat i a mig camí es creuen, deu ser prou interessant fer el viatge, travessar l’estret de Bass en vaixell, però surt més car que l’avió, així que cada vegada més gent opta per l’aire enlloc de pel mar (a no ser que hagin de dur el cotxe). De fet, en Triso ens va explicar que a Devonport hi ha tant poc a fer, que l’afició preferida dels joves locals consisteix en seure a la porta del McDonalds i tirar trossos de cogombrets als cotxes que passen pel carrer, a veure qui l’encerta... tela marinera!!!
Tot i així, nosaltres vam fer una petita excursió per anar a veure el far i pel parc que hi ha als seus voltants, vam veure uns quants dibuixos aborígens gravats a la pedra. La majoria de gent no fa aquesta excursió perquè ni tan sols saben que existeix, l’itinerari no està senyalitzat ni les restes antropològiques tampoc (molt millor, sinó no es conservarien). En algun moment ja ens havien explicat com van desaparèixer els aborígens de Tasmània i aquí ens van fer una explicació molt gràfica i fent-nos servir a nosaltres com a actors. La veritat és que a Austràlia Mainland fa molta pena el tema dels aborígens, però a Tasmània la pena es transforma en impotència, en ràbia, et fa sentir vergonya de ser europea. Com es pot arribar a esborrar una cultura mil•lenària en només uns quants anys??? Tasmània va ser descoberta el 1642 per un holandès (Abel Tasman), però ningú hi va tornar fins al 1772 i els anglesos no es van instal•lar de forma estable fins al 1804. Al 1825 els aborígens ja havien estat expulsats de gran part de les terres i no s’acostaven als colons (jo diria més aviat invasors...). Al 1830 els van començar a perseguir per atrapar-los i molts van morir. Entre 1831 i 1835 un missioner va convèncer a uns quants supervivents de la massacre (uns 200) per a que accedissin a la deportació. Els van “adaptar a la vida social” obligant-los a viure en cases, a vestir-se, a anar a l’escola,... però no ho van suportar i van anar morint. L’últim home aborigen de Tasmània va morir el 1865 i l’última dona el 1876. En només 72 anys van extingir una raça, una cultura mil•lenària, només per tenir un tros de terra més on posar la bandera!!! Això sí, un tros de terra amb molta fusta i amb molts metalls valuosos... La cultura aborigen de Tasmània era encara més antiga que la de la resta d’Austràlia, però no tenien un llenguatge escrit, tota la cultura era transmesa de pares a fills, d’avis a nets, per mitjà de la parla i dels dibuixos i un cop van morir tota la cultura va desaparèixer, ja no hi és. Queden molt poques mostres, molt pocs dibuixos, que no es poden interpretar perquè no hi ha ningú que pugui explicar que volen dir... Tot plegat molt i molt trist.
Després de la passejada amb lliçó d’autoculpabilitat, vam anar cap a la bonica casa de Devonport i mentre esperàvem el sopar (aquell dia el sopar no estava inclòs, vam demanar pizzes!!) vam poder anar a veure com sortia el ferry, que s’ha de fer si estas a Devonport al vespre!! I bona nit que a l’endemà començàvem el tour per l’East Coast!!!
dilluns, 6 de desembre del 2010
dissabte, 27 de novembre del 2010
Tasmania
Tasmania, o Tassie pels australians, es una "petita" illa situada al sud-est d'Australia i amb unes condicions climatiques molt especials que fan que els paisatges siguin diferents als de qualsevol altre lloc del mon. Al Nord hi ha la gran illa continent, Australia Mainland com diuen ells. A uns quants km a l'est hi ha l'illa sud de New Zealand. Al Sud, travessant el Southern Ocean (ocea antartic per nosaltres), ens trobem amb l'Antartida. I que hi ha a l'oest? Doncs nomes aigua fins arribar a les costes d'Argentina, 200 graus de corbatura terrestre separen la costa oest de Tasmania de la costa est d'Argentina (les costes de Sudafrica queden mes amunt, a l'alcada de la costa oest d'Australia)! A mes, a pocs km de la costa oest hi ha tot un seguit de muntanyes altes (de mes de 1000 m) que frenen les tempestes que venen des del mar. Es a dir que les corrents marines, i les seves corresponents tempestes, que entren per la costa oest venen ben carragades d'aigua i de sobte es troben amb una paret de mes de 1000 m d'alcada. Aixo fa que la costa oest sigui molt humida i que la costa est sigui mes aviat seca i que Tasmania sigui una illa tant especial.
A mes, les seves condicions d'aillament han fet que hi visquin plantes i animals que no existeixen en cap altre lloc del mon. D'entre aquestes plantes, hi ha unes quantes gracies a les quals s'ha pogut demostrar la teoria de la Deriva Continental. Son plantes que viuen als boscos de Tasmania i que s'han trobat en registres fossils de l'Antartida. Fa milions d'anys, a l'hemisferi sud de la Terra hi havia un gran continent anomenat Gondwana que es va separar en el que avui es Australia (i per tant Tasmania) i N.Zelanda, la India, Africa i Sud-America.
Tinc tota aquesta informacio gracies a les explicacions del guia del tour. Perque si, al final vaig fer un tour. Quan vaig mirar els horaris dels autobusos vaig veure clarament que no podria veure tot el que volia veure pel meu compte... Aixi que vaig repetir amb la mateixa empresa de fa 3 anys (Adventure Tours) i durant 6 dies vaig fer un "Taste of Tasmania". I tant que es un taste, et quedes amb ganes de molt mes!! Perque Tasmania mola, mola moltissim!!!
Abans del tour pero, vaig passar una tarda a la capital de l'estat, Hobart (es diu Houbart, no fem el pardillo com quan vaig dir cap a on anava fent el check-in a l'aeroport). I Hobart es mes aviat avorrida! Com a entrada a Tasmania et deixa que ni fu ni fa. L'unica cosa que val una mica la pena es el port. Pero nomes perque en general tots els ports valen la pena, amb les barquetes (i no tant barquetes), l'olor a mar, les gavines preparades per la foto,... La resta de la ciutat, psee! Hi ha alguna esglesia maca i un museu interessant (i gratuit!!!), pero en fin... La nota divertida la posa la Salamanca square (si, heu llegit be, SALAMANCA) una placa moderniki plena de restaurants cool i fashion. I sabeu quin era un dels mes fashion? El restaurant Barcelona (si, heu llegit be, BARCELONA)!!! Que caxondos els amos!!! A propet de la placa hi ha el Salamanca Fruit Market, que va resultar ser un supermercat amb molta fruita pero tambe una mica de tot (i una mica car).
Sort que la cosa es va arreglar quan vaig comencar a voltar per l'illa! Pero aixo ja es un altre post!
A mes, les seves condicions d'aillament han fet que hi visquin plantes i animals que no existeixen en cap altre lloc del mon. D'entre aquestes plantes, hi ha unes quantes gracies a les quals s'ha pogut demostrar la teoria de la Deriva Continental. Son plantes que viuen als boscos de Tasmania i que s'han trobat en registres fossils de l'Antartida. Fa milions d'anys, a l'hemisferi sud de la Terra hi havia un gran continent anomenat Gondwana que es va separar en el que avui es Australia (i per tant Tasmania) i N.Zelanda, la India, Africa i Sud-America.
Tinc tota aquesta informacio gracies a les explicacions del guia del tour. Perque si, al final vaig fer un tour. Quan vaig mirar els horaris dels autobusos vaig veure clarament que no podria veure tot el que volia veure pel meu compte... Aixi que vaig repetir amb la mateixa empresa de fa 3 anys (Adventure Tours) i durant 6 dies vaig fer un "Taste of Tasmania". I tant que es un taste, et quedes amb ganes de molt mes!! Perque Tasmania mola, mola moltissim!!!
Abans del tour pero, vaig passar una tarda a la capital de l'estat, Hobart (es diu Houbart, no fem el pardillo com quan vaig dir cap a on anava fent el check-in a l'aeroport). I Hobart es mes aviat avorrida! Com a entrada a Tasmania et deixa que ni fu ni fa. L'unica cosa que val una mica la pena es el port. Pero nomes perque en general tots els ports valen la pena, amb les barquetes (i no tant barquetes), l'olor a mar, les gavines preparades per la foto,... La resta de la ciutat, psee! Hi ha alguna esglesia maca i un museu interessant (i gratuit!!!), pero en fin... La nota divertida la posa la Salamanca square (si, heu llegit be, SALAMANCA) una placa moderniki plena de restaurants cool i fashion. I sabeu quin era un dels mes fashion? El restaurant Barcelona (si, heu llegit be, BARCELONA)!!! Que caxondos els amos!!! A propet de la placa hi ha el Salamanca Fruit Market, que va resultar ser un supermercat amb molta fruita pero tambe una mica de tot (i una mica car).
Sort que la cosa es va arreglar quan vaig comencar a voltar per l'illa! Pero aixo ja es un altre post!
dijous, 25 de novembre del 2010
Melbourne 2010
Mes d'una setmana tard, ja tenim aqui el post que es mereix Melbourne. per que m'agrada tant aquesta ciutat? Doncs en realitat per moltes coses... Primera, es facil moure's per aqui, el centre es totalment quadriculat i un cop t'aprens l'ordre dels carrers et pots moure com un peix a l'aigua (tipus eixample). Segona, hi ha una quantitat de parcs i zones verdes que no us ho podeu imaginar, i sempre hi ha gent passejant, corrent, en bici... Tercera, el Yarra River, les ciutats amb riu tenen un noseque que les fa especials, amb els seus ponts, les seves barquetes i en el cas de Melbourne amb la seva zona fashion plena de restaurants de moda a la vora del riu. Quarta, la combinacio perfecta entre gratacels i edificis antics (quan dic antics, em refereixo a victorians, que ningu esperi un edifici de 300 anys...). Cinquena, l'ambient de ciutat cosmopolita que hi ha pel carrer, amb cares de tots els colors, gent treballadora de tot tipus, guiris, motxilleros,... Sisena, una innovacio respecte la visita de fa tres anys, el Tourist Shuttle Bus i el Circle Tram, dos trasports publics GRATUITS que fan un recorregut per tot el centre de la ciutat i que tenen parada als llocs mes emblematics (a veure si a Barcelona n'aprenen una mica, que no vull ni saber quant val el Bus Turistic). Segur que si penso em surten mes motius, pero du ni do, no??
I que he fet aquest any a Melbourne? Doncs una mica de tot, pero sobretot intentar anar a llocs on no vaig anar fa 3 anys. El primer dia vaig fer una volta pel centre per recordar com era i despres vaig entrar a la Biblioteca de l'Estat de Victoria (State Library) perque em van dir que hi havia internet gratuit, i aixi va ser... Ja que hi era la vaig visitar per dins i mare meva! Que maca es!! t'hi passaries hores... I aixi va ser, entre internet i la visita, m'hi vaig passar com 3 hores!! Despres vaig agafar el Circle tram i m'hi vaig deixar portar, estava molt cansada... Per sopar una mica de Sushi i a dormir que es fa tard (em sembla que em vaig posar a dormir cap a les 21, merda de jet lag...).
A l'endema, em vaig llevar molt d'hora, ja no podia estar mes temps al llit (encara amb el jet lag) i cap a les 8:15 ja estava esmorzant. Despres passeig fins al riu, visita a la zona del Southbank (tot i que a primera hora del mati no te molta gracia visitar la zona fashion de restaurants...), i cap als parcs! Fa tres anys vaig passejar una mica pels Queen Victoria gardens i pel Shrine of remembrance amb en Matt, pero se'ns va fer fosc i vam haver de tornar cap al centre, aixi que era una assignatura pendent. Vaig comencar pels Alexandra Gardens, molt a propet del riu. Mes tard, el King's Domain, un parc amb racons macos de debo i unes dimensions considerables. Just al costat hi ha el Shrine of remembrance, que aquest cop vaig poder visitar per dins. Es un monument en forma de piramide que es va construir en homenatge a tots els soldats que van anar a les guerres en les que ha participat Australia. El millor de tot es la panoramica de la ciutat que es te des de la terrassa del monument. I despres, em vaig ficar als Royal Botanical Gardens i mare meva, que grans que son! T'hi pots passar un dia sencer sense parar de caminar i segur que hi ha algun raco que no has vist! Deixen el parc de la Ciutadella o el de Cervantes a l'alcada d'un jardinet privat... Vaig estar tantes hores per alla, sense ni menjar, que no se com no em vaig perdre! Quan vaig sortir ja bastant esgotada, em vaig decidir a agafar el Tourist Shuttle Bus per anar a fer un tomet gratuit per alguna part de la ciutat que encara no havia vist. Em vaig baixar despres de fer gairebe una volta sencera (mes d'una hora, i hi ha una grabacio que et va explicant per on vas passant!!) i vaig menjar alguna cosa, feia mes de 8 hores que caminava i no havia dinat! Circle tram i cap als Fitzroy gardens. Si, va ser un dia de "de jardin en jardin y tiro por que me toca". Molt macos i els del costat, els Treasury Gardens, tambe. El problema es que els vaig anar a veure despres dels Royal Botanical i les comparacions son odioses. Si algun cop veniu a Melbourne, cal comencar pels parcs petits i despres anar als enormes... Passeig cap als Carlton gardens (el Circle tram ja no funcionava) i per ultim el Queen Victoria Market. Aquest mercat esta molt a prop del hostel on vaig estar fa tres anys i ja l'havia visitat, pero hi vaig tornar a anar perque els dimecres de primavera i estiu fan mercat nocturn (em vaig enterar gracies al bus turistic) i hi havia paradetes de roba, d'artesania i de menjar de tot el mon. Vaig sopar alla i vaig marxar al cutre hostel a dormir, que ja no podia mes!
Avui he tornat a Melbourne, pero aquest cop ha estat plovent tota la tarda i no he passejat gaire. Avui havia de sopar amb en Ron, pero no hem pogut quedar perque s'ha posat malalt, tambe es mala sort! Despres de 3 anys sense veure'ns!!! Hem quedat que vindra a Barcelona tant aviat com pugui o que si no jo haure de tornar, jejeje!
Dema marxo d'Australia, potser per sempre, i plou i tot esta gris i emboirat. Es com si a la ciutat li fes pena que m'hagi d'acomiadar... De sobte em sento molt poetica... Espero de debo poder tornar algun dia, encara que sigui d'aqui a molts anys.
PD: perdoneu per les faltes, el teclat no te accents ni c trencada! i segur que alguna cosa mes...
I que he fet aquest any a Melbourne? Doncs una mica de tot, pero sobretot intentar anar a llocs on no vaig anar fa 3 anys. El primer dia vaig fer una volta pel centre per recordar com era i despres vaig entrar a la Biblioteca de l'Estat de Victoria (State Library) perque em van dir que hi havia internet gratuit, i aixi va ser... Ja que hi era la vaig visitar per dins i mare meva! Que maca es!! t'hi passaries hores... I aixi va ser, entre internet i la visita, m'hi vaig passar com 3 hores!! Despres vaig agafar el Circle tram i m'hi vaig deixar portar, estava molt cansada... Per sopar una mica de Sushi i a dormir que es fa tard (em sembla que em vaig posar a dormir cap a les 21, merda de jet lag...).
A l'endema, em vaig llevar molt d'hora, ja no podia estar mes temps al llit (encara amb el jet lag) i cap a les 8:15 ja estava esmorzant. Despres passeig fins al riu, visita a la zona del Southbank (tot i que a primera hora del mati no te molta gracia visitar la zona fashion de restaurants...), i cap als parcs! Fa tres anys vaig passejar una mica pels Queen Victoria gardens i pel Shrine of remembrance amb en Matt, pero se'ns va fer fosc i vam haver de tornar cap al centre, aixi que era una assignatura pendent. Vaig comencar pels Alexandra Gardens, molt a propet del riu. Mes tard, el King's Domain, un parc amb racons macos de debo i unes dimensions considerables. Just al costat hi ha el Shrine of remembrance, que aquest cop vaig poder visitar per dins. Es un monument en forma de piramide que es va construir en homenatge a tots els soldats que van anar a les guerres en les que ha participat Australia. El millor de tot es la panoramica de la ciutat que es te des de la terrassa del monument. I despres, em vaig ficar als Royal Botanical Gardens i mare meva, que grans que son! T'hi pots passar un dia sencer sense parar de caminar i segur que hi ha algun raco que no has vist! Deixen el parc de la Ciutadella o el de Cervantes a l'alcada d'un jardinet privat... Vaig estar tantes hores per alla, sense ni menjar, que no se com no em vaig perdre! Quan vaig sortir ja bastant esgotada, em vaig decidir a agafar el Tourist Shuttle Bus per anar a fer un tomet gratuit per alguna part de la ciutat que encara no havia vist. Em vaig baixar despres de fer gairebe una volta sencera (mes d'una hora, i hi ha una grabacio que et va explicant per on vas passant!!) i vaig menjar alguna cosa, feia mes de 8 hores que caminava i no havia dinat! Circle tram i cap als Fitzroy gardens. Si, va ser un dia de "de jardin en jardin y tiro por que me toca". Molt macos i els del costat, els Treasury Gardens, tambe. El problema es que els vaig anar a veure despres dels Royal Botanical i les comparacions son odioses. Si algun cop veniu a Melbourne, cal comencar pels parcs petits i despres anar als enormes... Passeig cap als Carlton gardens (el Circle tram ja no funcionava) i per ultim el Queen Victoria Market. Aquest mercat esta molt a prop del hostel on vaig estar fa tres anys i ja l'havia visitat, pero hi vaig tornar a anar perque els dimecres de primavera i estiu fan mercat nocturn (em vaig enterar gracies al bus turistic) i hi havia paradetes de roba, d'artesania i de menjar de tot el mon. Vaig sopar alla i vaig marxar al cutre hostel a dormir, que ja no podia mes!
Avui he tornat a Melbourne, pero aquest cop ha estat plovent tota la tarda i no he passejat gaire. Avui havia de sopar amb en Ron, pero no hem pogut quedar perque s'ha posat malalt, tambe es mala sort! Despres de 3 anys sense veure'ns!!! Hem quedat que vindra a Barcelona tant aviat com pugui o que si no jo haure de tornar, jejeje!
Dema marxo d'Australia, potser per sempre, i plou i tot esta gris i emboirat. Es com si a la ciutat li fes pena que m'hagi d'acomiadar... De sobte em sento molt poetica... Espero de debo poder tornar algun dia, encara que sigui d'aqui a molts anys.
PD: perdoneu per les faltes, el teclat no te accents ni c trencada! i segur que alguna cosa mes...
dimecres, 17 de novembre del 2010
Ja som aqui!!!
Be, doncs si! ja estic a Melbourne. Despres de 27 hores de viatge vaig arribar al hostel cap a les 23h despres d'arriscar la vida dins un Shuttle Bus conduit pel pitjor conductor de la historia (tot per 20 dolars, uns 16 euros, casi na). En arribar, vaig haver de trucar al numero de telefon de l'entrada i quan em van obrir la porta em vaig quedar de pedra! Quin hostel mes cutre, pero cutre cutre molt cutre!!! per fora ja ho semblava, pero per dins... L'habitacio cutre, els lavabos sense comentaris, la cuina fa fastic (he menjat tots els apats fora...). I per rematar-ho no esta molt mes proper al centre que el hostel on vaig dormir fa 3 anys (i aquell si que estava la mar de be!!). No entenc que el recomanin a una guia, suposo que deu haver anat a menys des que la van editar... La unica cosa bona que te, es que l'autobus cap a l'aeroport surt de molt a prop i no haure de tornar a agafar el Shuttle Bus. Sort que per la nit del 25 he pogut reservar un altre hostel, centric i molt maco. I per nomes 3 dolars mes em donen d'esmorzar i puc fer servir internet!!
Dema ja marxo cap a Tasmania. Tinc un jet lag considerable, em desperto cada dia cap a les 6 i ja no em puc tornar a dormir, i en canvi cap a les 8 de la tarda ja no soc persona. Ahir vaig passar l'estona com vaig poder fins que els companys d'habitacio es van comencar a llevar, havia de remenar molt la bossa i no volia fer soroll. Avui pero, com ja ho tenia tot practicament preparat, quan m'he afartat de donar voltes, m'he llevat, dutxa i a sortir al carrer; a les 8:15 ja estava esmorzant. I tot el dia voltant per la ciutat, sembla mentida que ja sigui el segon cop. He estat a molts llocs on no vaig poder anar l'altre cop i estic rebentada. Aquests dos dies de descans han resultat ser esgotadors... Si tinc temps fare un post nomes de Melbourne, que be que s'ho mereix!
Dema ja marxo cap a Tasmania. Tinc un jet lag considerable, em desperto cada dia cap a les 6 i ja no em puc tornar a dormir, i en canvi cap a les 8 de la tarda ja no soc persona. Ahir vaig passar l'estona com vaig poder fins que els companys d'habitacio es van comencar a llevar, havia de remenar molt la bossa i no volia fer soroll. Avui pero, com ja ho tenia tot practicament preparat, quan m'he afartat de donar voltes, m'he llevat, dutxa i a sortir al carrer; a les 8:15 ja estava esmorzant. I tot el dia voltant per la ciutat, sembla mentida que ja sigui el segon cop. He estat a molts llocs on no vaig poder anar l'altre cop i estic rebentada. Aquests dos dies de descans han resultat ser esgotadors... Si tinc temps fare un post nomes de Melbourne, que be que s'ho mereix!
dilluns, 11 d’octubre del 2010
Actualitzacions de "EL VIATGE.2ª part"
Bé, senyores i senyors, ja tinc toooots els bitllets comprats i ja puc fer-vos 5 cèntims del meu planing i molta enveja:
- Dia 14 de novembre (no em puc creure que quedi poc més d'un mes): marxo a les 10:10 del matí, arribant a London a les 11:30 (hora local). Sense canviar de terminal, cosa que s'agraeix a un aeroport de les dimensions de Heathrow, a les 12:30 agafo el vol cap a Melbourne. Arribo allà a les 21:45 (hora local) del dia 15 de novembre, després de 23 h i 15 min de vol (ja estic fent la llista de pelis) i una escala a Hong Kong,... Com podeu veure a l'anada es perd un dia :(
-Dies 16 i 17 de novembre: relax a Melbourne. És més que probable que pugui quedar amb en Ron, que viu a uns 40 min del centre. El problema és que com que és entre setmana, estarà treballant i només té els vespres lliures... Algun sopar segur que podrem fer. De moment la Whitney no s'ho ha pogut muntar per venir a Melbourne, intentarà venir a Tasmania...
- 18 de novembre: a les 10:15 marxo cap a Hobart (capital de Tasmania) i arribo a les 11:30. Per tant tinc tota la tarda per fer turisme per la ciutat i per a presa de contacte amb l'illa. No penso dedicar més temps a la ciutat, m'interessen més els parcs naturals...
- 19 de novembre: començo a voltar per l'illa. Pel que he mirat, de moment vull anar segur a: Bruny Island, al Cradle Mountain & Lake St.Clair National Park, al Mount Field National Park, al Hartz Mountains National Park i al South West National Park. Si dóna temps visitaré Flinders Island (on es pot fer submarinisme, yupiiii!!!) i els National Parks que queden: Freycinet, Ben-Lomond, Mount William i Rocky Cape. Com veieu tinc moltes coses per veure i poc temps, però no em queda una altra opció. La gent que hi ha estat, m'han dit que una setmana no és massa, però pot ser suficient per veure el més important.
- Dia 14 de novembre (no em puc creure que quedi poc més d'un mes): marxo a les 10:10 del matí, arribant a London a les 11:30 (hora local). Sense canviar de terminal, cosa que s'agraeix a un aeroport de les dimensions de Heathrow, a les 12:30 agafo el vol cap a Melbourne. Arribo allà a les 21:45 (hora local) del dia 15 de novembre, després de 23 h i 15 min de vol (ja estic fent la llista de pelis) i una escala a Hong Kong,... Com podeu veure a l'anada es perd un dia :(
-Dies 16 i 17 de novembre: relax a Melbourne. És més que probable que pugui quedar amb en Ron, que viu a uns 40 min del centre. El problema és que com que és entre setmana, estarà treballant i només té els vespres lliures... Algun sopar segur que podrem fer. De moment la Whitney no s'ho ha pogut muntar per venir a Melbourne, intentarà venir a Tasmania...
- 18 de novembre: a les 10:15 marxo cap a Hobart (capital de Tasmania) i arribo a les 11:30. Per tant tinc tota la tarda per fer turisme per la ciutat i per a presa de contacte amb l'illa. No penso dedicar més temps a la ciutat, m'interessen més els parcs naturals...
- 19 de novembre: començo a voltar per l'illa. Pel que he mirat, de moment vull anar segur a: Bruny Island, al Cradle Mountain & Lake St.Clair National Park, al Mount Field National Park, al Hartz Mountains National Park i al South West National Park. Si dóna temps visitaré Flinders Island (on es pot fer submarinisme, yupiiii!!!) i els National Parks que queden: Freycinet, Ben-Lomond, Mount William i Rocky Cape. Com veieu tinc moltes coses per veure i poc temps, però no em queda una altra opció. La gent que hi ha estat, m'han dit que una setmana no és massa, però pot ser suficient per veure el més important.
- 25 de novembre: a les 12:00 marxo de Hobart cap a Melbourne, on arribo a les 13:15. La meva intenció era marxar a Nova Zelanda aquest mateix dia, però el vol més tard sortia a les 15:15 amb una companyia diferent i no m'he volgut arriscar a tenir problemes de retards amb el vol de Tasmania i perdre el de N.Zelanda. Per tant, la tarda del 25 serà de relax a Melbourne... potser un altre sopar amb en Ron!?
- 26 de novembre: a les 9:45 agafo el vol de Melbourne a Christchurch, on arribo a les 15:00. La meva intenció era anar a Auckland per així poder visitar Nova Zelanda fent una volta completa, però el vol arribava molt més tard (significava perdre tot el dia 26) i era més car. Així que començarem la visita per l'illa del Sud. Una vegada més, la tarda del 26 serà tot el que penso dedicar a veure la ciutat.
- 27 de novembre: començo a voltar per l'illa del sud. Encara no tinc molt clar com ho faré, aquesta setmana em vull comprar la guia... Però pel que he investigat, és obligat visitar els Alps del Sud, on es troba el cim més alt del país, el Mount Cook (3.754 m, du ni do) i en total 18 cims que superen els 3.000 m d'altitud. O em poso més en forma en el mes que em queda per marxar o crec que moriré la primera setmana... La costa occidental de l'illa té penya-segats brutals i dos glacials de visita obligada: Fox i Franz Joseph. A part de tanta muntanya, a la part de l'est hi ha les planes de Canterbury, que suposo que seran un descans per a les meves cames, jejeje!
- 8 de desembre???: data dubtosa, no sé quan ni com fer el pas d'una illa a l'altra... Suposo que el més intel·ligent és esperar a arribar allà i veure exactament com reparteixo el temps entre una illa i l'altre i quin mitjà de transport faig servir. Sigui com sigui, crec que vull dedicar més temps a l'illa del nord, tot i ser més petita em crida més, sobretot perquè tinc ganes d'una mica de clima tropical i de fer submarinisme i al nord de la nord es l'únic lloc on ho puc trobar. A part d'aquests al·licients, l'illa Nord també ofereix paisatges volcànics: la muntanya més alta de l'illa, el Mount Ruapeho (2.797 m), és un volcà actiu i el llac més gran del país, Taupo Lake (al centre de l'illa), es troba a una gran caldera creada durant la major erupció volcànica del món en els últims 70.000 anys, gairebé res...
- 21 de desembre: amb molta resignació tornaré cap a casa i m'acomiadaré de les Antípodes, probablement per sempre. La meva intenció era tornar el dia 22 per guanyar un dia, però quan vaig comprar els bitllets a principis d'agost (encara que sembli mentida, ja era massa tard) tornar el 22 significava pagar uns quants euros de més. Sigui com sigui el dia 21 a les 12:25 agafo un vol cap a Sydney, on arribo a les 13:50 (hora local, el vol dura 3 h i 25 min). Després de gaudir durant 4 h i 15 min de l'aeroport de Sydney uns dies abans de Nadal (ja veurem si trobo lloc per seure), a les 18:05 agafo el vol cap a London.
- 22 de desembre: després de 22 h i 20 min de vol i una escala a Bangkok, arribo a London a les 6:25 i un altre cop sense canviar de terminal (bieeeen!!) a les 7:35 agafo el vol de tornada a Barcelona i, si tot va bé, a les 10:35... c'est fini!!!
Cinefòrum I
Encetem una sèrie de posts en els que comentaré les últimes pel·lícules que hagi vist (i que mereixin ser comentades, per suposat!). Com que l'economia no està per tirar coets, ja us dic d'entrada que no totes seran estrenes de cinema...
Per començar, les dues últimes que he anat a veure al cinema, tot i que fa més d'un mes que tinc aquest post en ment i no sé si aquestes pelis encara es poden anar a veure... Sempre ens quedarà http://www.peliculasyonkis.com/
- Inception (aquí traduïda com a "Origen"): evidentment la vaig anar a veure en V.O. ja que pago el cinema... A mi personalment em va agradar molt, és una peli d'aquelles que et fa pensar, surts del cinema donant-li voltes al cap... Gran interpretació d'en Leo DiCaprio, de la Ellen Page (la gran "Juno" una mica més crescudeta), d'en Ken Watanabe (el de "L'últim Samurai" i "Memòries d'una Geisha") i de la Marion Cotillard (l'Edith Piaff a "La Vie en Rose", una de les de la llista de pelis per veure) i un gran redescobriment, el genial Joseph Gordon-Levitt (l'havia vist en alguna peli d'adolescents i ara l'he començat a mirar en pelis més adultes). No vull dir molt de l'argument, per si algú encara no l'ha vist, però faré un petit resum per a que us piqui la curiositat: en Leo i en Joseph es dediquen a ficar-se als somnis de la gent per a robar informació i en una de les seves feines en Ken els demana que facin una cosa nova: s'han de ficar als somnis del fill del seu rival per a introduir una idea en la seva ment. Per a fer aquesta feina necessiten l'ajuda d'uns quants personatges força pintorescs entre els que es troba l'Ellen, una estudiant d'arquitectura que serà l'encarregada de dissenyar els decorats d'aquest "somni de mentida" y hasta aquí puedo leer...
A mi les pelis d'acció i ciència-ficció no m'apassionen, però quan hi ha temes psicològics i del subconscient pel mig la cosa canvia. Si a més tenim en compte que el director és en Christopher Nolan, que va ser capaç de fer una genialitat com "Memento" (i d'altres gens menyspreables, com "Insomnia", "The Prestige" o "The Dark Knight"), no em vaig pensar ni 2 vegades que havia d'anar-la a veure i puc dir que em va agradar molt, de les millors pel·lícules d'aquest gènere que he vist en els últims anys!!!
Per començar, les dues últimes que he anat a veure al cinema, tot i que fa més d'un mes que tinc aquest post en ment i no sé si aquestes pelis encara es poden anar a veure... Sempre ens quedarà http://www.peliculasyonkis.com/
- Inception (aquí traduïda com a "Origen"): evidentment la vaig anar a veure en V.O. ja que pago el cinema... A mi personalment em va agradar molt, és una peli d'aquelles que et fa pensar, surts del cinema donant-li voltes al cap... Gran interpretació d'en Leo DiCaprio, de la Ellen Page (la gran "Juno" una mica més crescudeta), d'en Ken Watanabe (el de "L'últim Samurai" i "Memòries d'una Geisha") i de la Marion Cotillard (l'Edith Piaff a "La Vie en Rose", una de les de la llista de pelis per veure) i un gran redescobriment, el genial Joseph Gordon-Levitt (l'havia vist en alguna peli d'adolescents i ara l'he començat a mirar en pelis més adultes). No vull dir molt de l'argument, per si algú encara no l'ha vist, però faré un petit resum per a que us piqui la curiositat: en Leo i en Joseph es dediquen a ficar-se als somnis de la gent per a robar informació i en una de les seves feines en Ken els demana que facin una cosa nova: s'han de ficar als somnis del fill del seu rival per a introduir una idea en la seva ment. Per a fer aquesta feina necessiten l'ajuda d'uns quants personatges força pintorescs entre els que es troba l'Ellen, una estudiant d'arquitectura que serà l'encarregada de dissenyar els decorats d'aquest "somni de mentida" y hasta aquí puedo leer...
A mi les pelis d'acció i ciència-ficció no m'apassionen, però quan hi ha temes psicològics i del subconscient pel mig la cosa canvia. Si a més tenim en compte que el director és en Christopher Nolan, que va ser capaç de fer una genialitat com "Memento" (i d'altres gens menyspreables, com "Insomnia", "The Prestige" o "The Dark Knight"), no em vaig pensar ni 2 vegades que havia d'anar-la a veure i puc dir que em va agradar molt, de les millors pel·lícules d'aquest gènere que he vist en els últims anys!!!
- Sunshine Cleaning: l'anunci de la radio em va cridar l'atenció i un dia sortint de la feina em vaig decidir a anar al "Renoir" a veure-la. Si en feia d'anys que no anava al cinema sola! No aprofito prou el tenir al costat de la feina un cinema que només posa pelis en V.O. i que a més no és tant car com la resta!!
Bé, tornant a la peli, doncs molt i molt bé. Et transporta a l'Amèrica profunda però sense massa pretensions i sense recórrer a la llagrimeta fàcil. Una noia (molt ben interpretada per l'Amy Adams) treballa netejant cases i és mare soltera. Quan expulsen al seu fill de l'escola i es veu obligada a matricular-lo a una escola privada,veu clarament que ha de muntar un negoci que li aporti més diners i que se li passa pel cap?? Doncs netejar escenes de crims i suïcidis amb l'ajuda de la seva germana petita (una divertida Emily Blunt) que és cambrera en el típic cafè americà i l'acaben de despatxar. El pare de les noies és l'Alan Arkin (que ja va fer de iaio divertit i entranyable a "Little Miss Sunshine") i viu turmentat per la mort de la seva dona. A més, la prota està embolicada amb el que era el seu xicot a l'institut, que fa uns quants anys es va casar amb una altra dona. És com veure la vida de la jefa de las animadoras i del quarterback 15 anys després de l'institut...
En resum, una pel·lícula que es veu fàcilment, que té elements de comèdia i elements de drama i que recomano al cent per cent, sobretot si us va agradar "Little Miss Sunshine" i altres per l'estil.
D'aquí a uns dies més Cinefòrum!!
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Praga i República Txeca
Sí, ja sé que fa gairebé 2 mesos que vam tornar, però no he tingut temps d'escriure fins ara, l'últim mes i mig ha estat de bojos!
Bé, anem al tema que ens ocupa... Praga. És una ciutat maca, maca de debò. El barri antic és increïble, ple d'edificis brutals i amb places enormes i plenes de racons espectaculars, que pots trobar tot i haver-los de contemplar amb 25.000 turistes més...
La primera tarda vam fer pressa de contacte, el segon dia vam visitar el castell i voltants i el tercer dia vam visitar el que ens quedava del barri vell i el barri jueu. Tot molt maco, però a destacar la timada que et fan per visitar el cementiri jueu i les sinagogues. Aquests jueus saben treure profit fins i tot de les seves pròpies desgràcies!!! Què els guiris són morbosos i volen veure el nostre cementiri i les nostres sinagogues transformades en museus i exposicions on no fem res més que lamentar-nos pel que ens van fer fa més de 60 anys i que no és tant diferent del que nosaltres estem fent actualment? Doncs els cobrem 12 euros al canvi i que vagin omplint les nostres butxaques!! Què volen visitar la sinagoga més gran i important (i la que surt a totes les guies)? Doncs els cobrem 3 euros més, perquè en l'entrada general no està inclosa. Si a sobre afegeixes que la senyora que et ven els tiquets porta un guant a la mà que toca els diners que has tocat tu, no fos cas que li contagiessis alguna cosa, tot plegat fa que els agafis una mica de manieta... Mira que em considero una persona tolerant i oberta a totes les creences, però de vegades aquest victimisme transformat en màquina de fer diners dels jueus em fa molta ràbia!!
Bé, tornant a Praga també podríem dir que és una ciutat petita i per això no vam haver d'agafar t.públic per moure'ns per allà, no hi havia lloc on la GessPS i el seu mapa no sabessin arribar. I com m'agrada voltar per ciutats desconegudes amb un mapa! I com m'agrada acabar-me sentit com un peix a l'aigua quan ja començo a conèixer-les i sé per on anar sense mirar mapes ni guies!! De fet, em vaig haver de bellugar bastant sola i de nit i no em vaig sentir perduda en cap moment... Praga és fàcil!! Per cert,em bellugava sola perquè no dormia al mateix lloc que els meus amics. Com que em vaig apuntar al viatge un pel tard,els preus de l'hotel on dormien ells eren prohibitius i la Júlia i jo vam anar a un hostel que estava a uns 10-15 minuts caminant de l'hotel. I la Júlia i jo fèiem horaris diferents i tocava anar sola...
Després de visitar Praga durant 2 dies i mig, vam llogar un parell de cotxes per anar a conèixer els voltants. El primer dia vam anar a Terezin, a unes 2 hores de Praga, una visita obligada però força dura i fins i tot, podríem dir que una mica macabra. A Terezin hi ha la presó que els nazis feien servir per dur els jueus i comunistes (sobretot comunistes, no ens deixem enganyar!!) de República Txeca. Allà els tenien durant un temps indeterminat esperant a ser traslladats als camps de concentració (la majoria a Auschwitz). Per tant, allà no els mataven, els empresonaven fins que els podien traslladar per a matar-los a una altra banda. I els tenien en unes condicions infrahumanes, amuntegats en habitacions per a 300 persones sense menjar, sense mantes (ni calefacció, per suposat) i amb unes condicions higièniques deplorables. Evidentment els obligaven a treballar durant hores i quan es "portaven malament" tenien unes cel·les individuals on els retenien durant dies sense veure la llum del Sol. Tot això va fer que molts d'ells morissin de fred, de gana o de tifus i altres malalties contagioses abans de ser traslladats. Això si no morien d'una pallissa quan algun guàrdia de la presó tenia ganes d'alliberar tensions. La visita també inclou les dutxes comunitàries on els dutxaven quan arribaven al camp i els crematoris on cremaven la seva roba. També hi ha la zona on vivien els jefecillos de la presó i les seves famílies que inclou piscina i cinema... Com podien viure allà mateix i anar a la piscina??? I el més fort és que de portes enfora ho venien com si fos un lloc idíl·lic on passar els teus dies. Hi havia una part de la presó que era "visitable" per les autoritats estrangeres i on tot semblava molt maco i molt perfecte. Surts d'allà realment tocat, no em vull ni imaginar com seria visitar un camp de concentració... A Terezin poble hi havia un gueto (segons ells més gran que el famós, el de Varsòvia!?), però la visita es pot estalviar, no té molt d'interès veure un poble fantasma de carrers deserts, on en teoria ara hi viu gent per pròpia voluntat però no la veus enlloc...
El segon dia vam anar a Karlovy Vary, una altra visita obligada, però en realitat prescindible. La nostra idea era anar a les aigües termals i fer relax i en realitat vam acabar a una piscina pública que tenia un petit jacuzzi (on no hi cabíem ni els 9 que érem a la vegada) i una piscina amb diferents programes de massatge amb xorros de massatge d'aquelles que quan s'acaba el programa t'has de moure al següent lloc perquè si no el del costat et fulmina amb la mirada... Va ser divertit però no imprescindible.
El tercer dia vam anar a veure un castell, el de Karlstejn, molt maco ell, però el vam veure diluviant. Més abaix us explico com va ser d'apassionant el tema de la pluja.
Com podeu veure, el viatge va anar molt bé. Sorprenentment bé tenint en compte que érem 10 persones per posar-nos d'acord. Tot i que vam tenir alguns rocecillos, totalment comprensibles, i que en alguns moments vam fer grups (com sempre suggerien l'Aitor i la Sandra, jejeje!) personalment m'ho vaig passar molt bé. Vam sortir totes les nits, vam trobar una nova afició anomenada strawberry caipiroska, vam deixar-nos una pasta considerable en un karaoke superpijo i fins i tot vam anar a ballar a la disco de moda l'última nit. I sobretot vam riure molt! Amb els cotxes (diverti-jeep i aburri-jeep, jo anava al segon!!!), amb els motes que ens vam anar guanyant (els meus GessPS i Gesspèdia, per anar sempre amb el mapa i per saber sempre la vida i miracles sobre qualsevol cosa de les que veiem gràcies a la guia que no deixava anar, jejeje!) i amb frases d'aquelles de frasòmetre que no pots parar de repetir en tot el viatge... Molt i molt bé!
Per tant, quin va ser el principal problema del viatge a Praga i R.Txeca??? La pluja, la punyetera pluja que només ens va donar 2 dies de treva en 6 dies de viatge. Recordeu aquelles inundacions de principis d'agost al centre d'Europa?Sí oi? Doncs jo estava allà... No us podeu imaginar com va arribar a ploure! I com desmereix veure una ciutat (i les seves rodalies) plovent!! I a sobre feia fred, força fred, em vaig haver de comprar una sudadera perquè amb el que duia no hi havia prou! El dia que vam anar a veure el castell, que vam veure plovent, quan vam sortir de dinar, diluviava tant que tot i dur paraigües vam arribar als cotxes com si ens haguéssim ficat a la dutxa amb roba... I la tornada fins a Praga va ser apoteòsica, no es veia la carretera (que a més era secundària, d'aquelles sense línia de separació entre carrils),hi havia bassals per tot arreu i en arribar a l'autovia ens van fer anar per un dels carrils del sentit contrari perquè hi havia hagut un accident... molt heavy tot plegat!!!
En resum, Praga és molt maca, la República Txeca és molt maca, però si em perdo no em busqueu allà, perquè no m'hi trobareu!!! Feia molt temps que no marxava d'un lloc sense ganes de tornar en un futur proper... La recomano? Per descomptat! Què no tingui ganes de tornar no vol dir que no m'hagi agradat!!
Bé, anem al tema que ens ocupa... Praga. És una ciutat maca, maca de debò. El barri antic és increïble, ple d'edificis brutals i amb places enormes i plenes de racons espectaculars, que pots trobar tot i haver-los de contemplar amb 25.000 turistes més...
La primera tarda vam fer pressa de contacte, el segon dia vam visitar el castell i voltants i el tercer dia vam visitar el que ens quedava del barri vell i el barri jueu. Tot molt maco, però a destacar la timada que et fan per visitar el cementiri jueu i les sinagogues. Aquests jueus saben treure profit fins i tot de les seves pròpies desgràcies!!! Què els guiris són morbosos i volen veure el nostre cementiri i les nostres sinagogues transformades en museus i exposicions on no fem res més que lamentar-nos pel que ens van fer fa més de 60 anys i que no és tant diferent del que nosaltres estem fent actualment? Doncs els cobrem 12 euros al canvi i que vagin omplint les nostres butxaques!! Què volen visitar la sinagoga més gran i important (i la que surt a totes les guies)? Doncs els cobrem 3 euros més, perquè en l'entrada general no està inclosa. Si a sobre afegeixes que la senyora que et ven els tiquets porta un guant a la mà que toca els diners que has tocat tu, no fos cas que li contagiessis alguna cosa, tot plegat fa que els agafis una mica de manieta... Mira que em considero una persona tolerant i oberta a totes les creences, però de vegades aquest victimisme transformat en màquina de fer diners dels jueus em fa molta ràbia!!
Bé, tornant a Praga també podríem dir que és una ciutat petita i per això no vam haver d'agafar t.públic per moure'ns per allà, no hi havia lloc on la GessPS i el seu mapa no sabessin arribar. I com m'agrada voltar per ciutats desconegudes amb un mapa! I com m'agrada acabar-me sentit com un peix a l'aigua quan ja començo a conèixer-les i sé per on anar sense mirar mapes ni guies!! De fet, em vaig haver de bellugar bastant sola i de nit i no em vaig sentir perduda en cap moment... Praga és fàcil!! Per cert,em bellugava sola perquè no dormia al mateix lloc que els meus amics. Com que em vaig apuntar al viatge un pel tard,els preus de l'hotel on dormien ells eren prohibitius i la Júlia i jo vam anar a un hostel que estava a uns 10-15 minuts caminant de l'hotel. I la Júlia i jo fèiem horaris diferents i tocava anar sola...
Després de visitar Praga durant 2 dies i mig, vam llogar un parell de cotxes per anar a conèixer els voltants. El primer dia vam anar a Terezin, a unes 2 hores de Praga, una visita obligada però força dura i fins i tot, podríem dir que una mica macabra. A Terezin hi ha la presó que els nazis feien servir per dur els jueus i comunistes (sobretot comunistes, no ens deixem enganyar!!) de República Txeca. Allà els tenien durant un temps indeterminat esperant a ser traslladats als camps de concentració (la majoria a Auschwitz). Per tant, allà no els mataven, els empresonaven fins que els podien traslladar per a matar-los a una altra banda. I els tenien en unes condicions infrahumanes, amuntegats en habitacions per a 300 persones sense menjar, sense mantes (ni calefacció, per suposat) i amb unes condicions higièniques deplorables. Evidentment els obligaven a treballar durant hores i quan es "portaven malament" tenien unes cel·les individuals on els retenien durant dies sense veure la llum del Sol. Tot això va fer que molts d'ells morissin de fred, de gana o de tifus i altres malalties contagioses abans de ser traslladats. Això si no morien d'una pallissa quan algun guàrdia de la presó tenia ganes d'alliberar tensions. La visita també inclou les dutxes comunitàries on els dutxaven quan arribaven al camp i els crematoris on cremaven la seva roba. També hi ha la zona on vivien els jefecillos de la presó i les seves famílies que inclou piscina i cinema... Com podien viure allà mateix i anar a la piscina??? I el més fort és que de portes enfora ho venien com si fos un lloc idíl·lic on passar els teus dies. Hi havia una part de la presó que era "visitable" per les autoritats estrangeres i on tot semblava molt maco i molt perfecte. Surts d'allà realment tocat, no em vull ni imaginar com seria visitar un camp de concentració... A Terezin poble hi havia un gueto (segons ells més gran que el famós, el de Varsòvia!?), però la visita es pot estalviar, no té molt d'interès veure un poble fantasma de carrers deserts, on en teoria ara hi viu gent per pròpia voluntat però no la veus enlloc...
El segon dia vam anar a Karlovy Vary, una altra visita obligada, però en realitat prescindible. La nostra idea era anar a les aigües termals i fer relax i en realitat vam acabar a una piscina pública que tenia un petit jacuzzi (on no hi cabíem ni els 9 que érem a la vegada) i una piscina amb diferents programes de massatge amb xorros de massatge d'aquelles que quan s'acaba el programa t'has de moure al següent lloc perquè si no el del costat et fulmina amb la mirada... Va ser divertit però no imprescindible.
El tercer dia vam anar a veure un castell, el de Karlstejn, molt maco ell, però el vam veure diluviant. Més abaix us explico com va ser d'apassionant el tema de la pluja.
Com podeu veure, el viatge va anar molt bé. Sorprenentment bé tenint en compte que érem 10 persones per posar-nos d'acord. Tot i que vam tenir alguns rocecillos, totalment comprensibles, i que en alguns moments vam fer grups (com sempre suggerien l'Aitor i la Sandra, jejeje!) personalment m'ho vaig passar molt bé. Vam sortir totes les nits, vam trobar una nova afició anomenada strawberry caipiroska, vam deixar-nos una pasta considerable en un karaoke superpijo i fins i tot vam anar a ballar a la disco de moda l'última nit. I sobretot vam riure molt! Amb els cotxes (diverti-jeep i aburri-jeep, jo anava al segon!!!), amb els motes que ens vam anar guanyant (els meus GessPS i Gesspèdia, per anar sempre amb el mapa i per saber sempre la vida i miracles sobre qualsevol cosa de les que veiem gràcies a la guia que no deixava anar, jejeje!) i amb frases d'aquelles de frasòmetre que no pots parar de repetir en tot el viatge... Molt i molt bé!
Per tant, quin va ser el principal problema del viatge a Praga i R.Txeca??? La pluja, la punyetera pluja que només ens va donar 2 dies de treva en 6 dies de viatge. Recordeu aquelles inundacions de principis d'agost al centre d'Europa?Sí oi? Doncs jo estava allà... No us podeu imaginar com va arribar a ploure! I com desmereix veure una ciutat (i les seves rodalies) plovent!! I a sobre feia fred, força fred, em vaig haver de comprar una sudadera perquè amb el que duia no hi havia prou! El dia que vam anar a veure el castell, que vam veure plovent, quan vam sortir de dinar, diluviava tant que tot i dur paraigües vam arribar als cotxes com si ens haguéssim ficat a la dutxa amb roba... I la tornada fins a Praga va ser apoteòsica, no es veia la carretera (que a més era secundària, d'aquelles sense línia de separació entre carrils),hi havia bassals per tot arreu i en arribar a l'autovia ens van fer anar per un dels carrils del sentit contrari perquè hi havia hagut un accident... molt heavy tot plegat!!!
En resum, Praga és molt maca, la República Txeca és molt maca, però si em perdo no em busqueu allà, perquè no m'hi trobareu!!! Feia molt temps que no marxava d'un lloc sense ganes de tornar en un futur proper... La recomano? Per descomptat! Què no tingui ganes de tornar no vol dir que no m'hagi agradat!!
dilluns, 26 de juliol del 2010
Viatges 2010
Un any més la Gess fa la motxilla per alguna cosa més que per anar de colònies:
Me'n vai de vacances!!!
Igual que vaig fer l'any passat, aquest any faig "doblete": viatge a l'agost i superviatge a finals d'any. Per a qui no estigui al cas:
- Del 2 al 8 d'agost marxo a Praga amb els amics de la facultat. Promet ser el viatge de fi de carrera que mai no vam fer. M'he afegit tant a última hora que encara no tinc clar ni on dormiré, però m'és ben igual, Praga és una d'aquelles ciutats europees que m'espera des de fa mooolts anys. Com que es veu que és una ciutat força petita, ens hi estarem 3 dies i després hem llogat 2 cotxes per a voltar per la República Txeca. Per cert, n'hem llogat 2 perquè som 10 persones, casi na. Semblarem un viatge organitzat i tot, ja estic dissenyant el cartellet iberojet per poder-lo posar al capdavant de la comitiva, jejeje!
- Del 14 de novembre al 22 de desembre: "EL VIATGE. 2a Part". Sí, senyores i senyors, la Gess se'n torna a les Antípodes!!! Avui ja he anat a un parell d'agències a mirar preus de vols i durant aquesta setmana seguiré amb la peregrinació. La meva intenció és comprar els bitllets abans de marxar a Praga i llavors ja sabré segur les dates, però en principi la cosa quedarà així:
* 14-15 novembre: Barcelona-Melbourne. M'hi estic 3 dies a passar el jet lag el millor que pugui amb la companyia del meu bon amic Ron i, si pot ser, de la meva bona amiga Whitney. Tot plegat en una de les ciutats més maques d'Austràlia, a la que no m'importa gens tornar.
* 18 de novembre: marxo cap a Tasmània. L'altre vegada no vaig tenir temps d'anar-hi i tenia l'espineta clavada. Crec que en realitat ha estat el motor que m'ha fet desitjar tornar a Austràlia des del mateix moment en que el meu avió es va enlairar de Sidney aquell llunyà 22 de desembre del 2007. Diuen que és com una Austràlia en petit, que és un petit paradís. I per això li dedicarem una setmana sencera, no fos cas que haguéssim de tornar!!!
* 25 de novembre: canvio de país, marxo encara més lluny, Nova Zelanda m'espera. M'agradaria poder-m'hi estar 2 mesos o més, però el temps apreta i només m'hi estaré 4 setmanes (no arriba ni al mes). Tothom que hi ha estat diu que és meravellós, més que un paradís. M'havien arribat a dir que si Austràlia era un 10, Nova Zelanda era un 11. Així que ja que aquest any he aconseguit que el meu jefe em deixi fer vacances quan no toca, ja que he aconseguit reunir gairebé 2 mesos de vacances en total, aprofito que torno a les Antípodes per comprovar si això és veritat o no, no fos cas que mai més tingués l'oportunitat de viatjar fins allà una altra vegada. No us puc dir que faré perquè encara no m'ho he mirat, però prometo seguir-vos informant.
* 22 - 23 de desembre: torno cap a casa com els torrons, per Nadal. I el 27 ja estaré treballant, serà una mica dur això, però de ben segur que valdrà la pena.
Bé, aquest cop marxo la meitat de temps que la primera vegada. Em quedo amb les ganes de fer una part d'Austràlia, la costa oest (diuen que més salvatge i espectacular que la est, tot i que sense la barrera de corall). Em quedo amb les ganes de tornar a anar a alguns llocs meravellosos que em van captivar (Uluru, Kangaroo Island, Kakadu, Great Ocean Road,...) i per suposat em quedo amb les ganes de viatjar per la costa est amb més calma que l'altre cop i gaudint del meu títol Advance de submarinisme. Tot i que dubto que mai més pugui reunir ni els diners ni el temps necessari per tornar (és el que té independitzar-se), no dubteu que si tinc l'oportunitat faré "EL VIATGE. 3a part".
La Gess torna a anar pel món.
Me'n vai de vacances!!!
Igual que vaig fer l'any passat, aquest any faig "doblete": viatge a l'agost i superviatge a finals d'any. Per a qui no estigui al cas:
- Del 2 al 8 d'agost marxo a Praga amb els amics de la facultat. Promet ser el viatge de fi de carrera que mai no vam fer. M'he afegit tant a última hora que encara no tinc clar ni on dormiré, però m'és ben igual, Praga és una d'aquelles ciutats europees que m'espera des de fa mooolts anys. Com que es veu que és una ciutat força petita, ens hi estarem 3 dies i després hem llogat 2 cotxes per a voltar per la República Txeca. Per cert, n'hem llogat 2 perquè som 10 persones, casi na. Semblarem un viatge organitzat i tot, ja estic dissenyant el cartellet iberojet per poder-lo posar al capdavant de la comitiva, jejeje!
- Del 14 de novembre al 22 de desembre: "EL VIATGE. 2a Part". Sí, senyores i senyors, la Gess se'n torna a les Antípodes!!! Avui ja he anat a un parell d'agències a mirar preus de vols i durant aquesta setmana seguiré amb la peregrinació. La meva intenció és comprar els bitllets abans de marxar a Praga i llavors ja sabré segur les dates, però en principi la cosa quedarà així:
* 14-15 novembre: Barcelona-Melbourne. M'hi estic 3 dies a passar el jet lag el millor que pugui amb la companyia del meu bon amic Ron i, si pot ser, de la meva bona amiga Whitney. Tot plegat en una de les ciutats més maques d'Austràlia, a la que no m'importa gens tornar.
* 18 de novembre: marxo cap a Tasmània. L'altre vegada no vaig tenir temps d'anar-hi i tenia l'espineta clavada. Crec que en realitat ha estat el motor que m'ha fet desitjar tornar a Austràlia des del mateix moment en que el meu avió es va enlairar de Sidney aquell llunyà 22 de desembre del 2007. Diuen que és com una Austràlia en petit, que és un petit paradís. I per això li dedicarem una setmana sencera, no fos cas que haguéssim de tornar!!!
* 25 de novembre: canvio de país, marxo encara més lluny, Nova Zelanda m'espera. M'agradaria poder-m'hi estar 2 mesos o més, però el temps apreta i només m'hi estaré 4 setmanes (no arriba ni al mes). Tothom que hi ha estat diu que és meravellós, més que un paradís. M'havien arribat a dir que si Austràlia era un 10, Nova Zelanda era un 11. Així que ja que aquest any he aconseguit que el meu jefe em deixi fer vacances quan no toca, ja que he aconseguit reunir gairebé 2 mesos de vacances en total, aprofito que torno a les Antípodes per comprovar si això és veritat o no, no fos cas que mai més tingués l'oportunitat de viatjar fins allà una altra vegada. No us puc dir que faré perquè encara no m'ho he mirat, però prometo seguir-vos informant.
* 22 - 23 de desembre: torno cap a casa com els torrons, per Nadal. I el 27 ja estaré treballant, serà una mica dur això, però de ben segur que valdrà la pena.
Bé, aquest cop marxo la meitat de temps que la primera vegada. Em quedo amb les ganes de fer una part d'Austràlia, la costa oest (diuen que més salvatge i espectacular que la est, tot i que sense la barrera de corall). Em quedo amb les ganes de tornar a anar a alguns llocs meravellosos que em van captivar (Uluru, Kangaroo Island, Kakadu, Great Ocean Road,...) i per suposat em quedo amb les ganes de viatjar per la costa est amb més calma que l'altre cop i gaudint del meu títol Advance de submarinisme. Tot i que dubto que mai més pugui reunir ni els diners ni el temps necessari per tornar (és el que té independitzar-se), no dubteu que si tinc l'oportunitat faré "EL VIATGE. 3a part".
La Gess torna a anar pel món.
dijous, 22 de juliol del 2010
Viu el teatre!
Doncs ja està!
Ja he tornat de colònies! Un any més hem superat les colònies d'Afanoc, tot i que vaig haver de fer un parón de dia i mig cap a la meitat de les colònies perquè la febre i les angines no em permetien moure'm del llit! I per primera vegada en la història de la Fundació Pere Tarrés, hem superat les colònies teatrals. I ho hem fet amb excel·lent!!!
I què bé que s'ho ha passat la Gess!! Com he gaudit dels nervis de la pre-estrena, de tornar a pujar a un escenari davant d'una platea plena a vessar (i això que només vaig pujar a presentar les obres que havien preparat els nens!), dels més que nervis dels 5 minuts abans de començar l'estrena davant de tots els papes, encara que no fossin els meus!!! I a part d'això, que les colònies han estat d'allò més divertides!! Hem anat d'excursió, hem visitat el Teatre Nacional per dins (guauuuuu!!), hem gaudit d'una Masterclass d'en Nao Albet (Martí de Ventdelplà, un paio molt simpàtic), hem muntat 3 obres de teatre que t'hi cagues de xules i el millor de tot: hem tingut un grup de nens i nenes (sobretot nenes, pobrets meus, només eren 3!!) maquíssims i motivadíssims i estupendíssims!!!
Resumint, una experiència inoblidable que ha fet que realment tots visquéssim el teatre tal i com prometia el nom de les colònies!!! L'únic problema és que ara a la Gess se li estan removent moltes coses, massa coses... Per què vaig deixar el teatre? Per què ni tan sols vaig intentar dedicar-m'hi quan era el que més desitjava des que aixecava un pam de terra? I ja que no ho vaig intentar de manera professional, per què no vaig seguir amb algun grup amateur? perquè el vaig treure de la meva vida durant gairebé 10 anys??? La veritat és que vaig escollir fer biologia primer per tenir alguna cosa més a part d'Art Dramàtic (en part, per fer-li cas a la mama) i quan estava estudiant vaig haver de deixar el teatre perquè no podia amb tot i tampoc no vaig trobar cap grup que em motivés prou. Un cop vaig acabar la carrera no tenia ganes de seguir estudiant, estava fins als nassos d'estudiar!! I ara penso que si m'hi hagués posat aleshores, ara ja hauria acabat Art Dramàtic i seria actriu... Tot i així, no em penedeixo, cadascú escull per on ha d'anar la seva vida i la meva no està gens malament.
Però, ara em plantejo si encara no és massa tard. Podria provar-ho, potser sóc gran per anar a l'institut del teatre. De fet, si hi anés la meva vida canviaria molt, massa: no pis, no vacances, no feina normal i sí tornar a feinetes a mitja jornada i caps de setmana. El que si que podria fer és buscar la manera de tornar-hi combinant-ho amb una feina normal (no amb la meva). Per tant, ja tenim un motiu més per canviar de feina... Vull fer massa coses (teatre, dansa, idiomes,...) que la feina no em permet fer i em plantejo si això a la meva edat és normal...
En fi, a veure si el curs vinent m'ho puc muntar per d'una vegada poder-me pujar a un escenari una altra vegada i tornar a sentir aquell cuquet a la panxa que només he sentit fent teatre o dansa sobre un escenari. Espero que aquest cop em surti bé i no em passi com aquest any, que de tenir les dues coses en qüestió de dies vaig a passar a no tenir-ne cap!!!
Us seguiré informant!!!
Ja he tornat de colònies! Un any més hem superat les colònies d'Afanoc, tot i que vaig haver de fer un parón de dia i mig cap a la meitat de les colònies perquè la febre i les angines no em permetien moure'm del llit! I per primera vegada en la història de la Fundació Pere Tarrés, hem superat les colònies teatrals. I ho hem fet amb excel·lent!!!
I què bé que s'ho ha passat la Gess!! Com he gaudit dels nervis de la pre-estrena, de tornar a pujar a un escenari davant d'una platea plena a vessar (i això que només vaig pujar a presentar les obres que havien preparat els nens!), dels més que nervis dels 5 minuts abans de començar l'estrena davant de tots els papes, encara que no fossin els meus!!! I a part d'això, que les colònies han estat d'allò més divertides!! Hem anat d'excursió, hem visitat el Teatre Nacional per dins (guauuuuu!!), hem gaudit d'una Masterclass d'en Nao Albet (Martí de Ventdelplà, un paio molt simpàtic), hem muntat 3 obres de teatre que t'hi cagues de xules i el millor de tot: hem tingut un grup de nens i nenes (sobretot nenes, pobrets meus, només eren 3!!) maquíssims i motivadíssims i estupendíssims!!!
Resumint, una experiència inoblidable que ha fet que realment tots visquéssim el teatre tal i com prometia el nom de les colònies!!! L'únic problema és que ara a la Gess se li estan removent moltes coses, massa coses... Per què vaig deixar el teatre? Per què ni tan sols vaig intentar dedicar-m'hi quan era el que més desitjava des que aixecava un pam de terra? I ja que no ho vaig intentar de manera professional, per què no vaig seguir amb algun grup amateur? perquè el vaig treure de la meva vida durant gairebé 10 anys??? La veritat és que vaig escollir fer biologia primer per tenir alguna cosa més a part d'Art Dramàtic (en part, per fer-li cas a la mama) i quan estava estudiant vaig haver de deixar el teatre perquè no podia amb tot i tampoc no vaig trobar cap grup que em motivés prou. Un cop vaig acabar la carrera no tenia ganes de seguir estudiant, estava fins als nassos d'estudiar!! I ara penso que si m'hi hagués posat aleshores, ara ja hauria acabat Art Dramàtic i seria actriu... Tot i així, no em penedeixo, cadascú escull per on ha d'anar la seva vida i la meva no està gens malament.
Però, ara em plantejo si encara no és massa tard. Podria provar-ho, potser sóc gran per anar a l'institut del teatre. De fet, si hi anés la meva vida canviaria molt, massa: no pis, no vacances, no feina normal i sí tornar a feinetes a mitja jornada i caps de setmana. El que si que podria fer és buscar la manera de tornar-hi combinant-ho amb una feina normal (no amb la meva). Per tant, ja tenim un motiu més per canviar de feina... Vull fer massa coses (teatre, dansa, idiomes,...) que la feina no em permet fer i em plantejo si això a la meva edat és normal...
En fi, a veure si el curs vinent m'ho puc muntar per d'una vegada poder-me pujar a un escenari una altra vegada i tornar a sentir aquell cuquet a la panxa que només he sentit fent teatre o dansa sobre un escenari. Espero que aquest cop em surti bé i no em passi com aquest any, que de tenir les dues coses en qüestió de dies vaig a passar a no tenir-ne cap!!!
Us seguiré informant!!!
divendres, 25 de juny del 2010
Anar de colònies
Buff!!
Quants dies sense escriure una altra vegada!! Ara que, com que em sembla que ningú s'ho mira tampoc no crec que ningú ho hagi trobat a faltar, hauré de fer més promoció d'aquest blog, jejeje!!
Bé, m'he decidit a escriure just abans d'anar a dormir perquè crec que el motiu pel que em llevaré demà per anar a treballar, al contrari que mitja Catalunya, bé es mereix un post en el meu blog.
Ja s'ha acabat la temporada de primavera 2010. Aquest any sí que s'ha passat ràpid això, sembla que va ser ahir que començàvem i ja està, ja s'ha acabat. 4 mesos de passar la setmana fora de casa, convivint amb la mateixa gent amb la que treballes, vivint en una espècie de "Gran Hermano" no televisat (temps al temps, a veure quan triguen en fer un reality d'unes colònies...). Aquest any m'ho he passat especialment bé, ha estat una temporada comparable, pel que fa a la diversió, a aquella llunyana i inoblidable temporada 2006 a la Conreria. Hi ha hagut bon rotllo entre els monitors i en general ens hem entès molt bé. Però ja està, ara cal canviar el xip "Ambientals" pel xip "Colònies d'Estiu".
I pels que no sabeu de que va... quina és la diferència?? Doncs la diferència és bàsicament que durant X dies seré la responsable d'un grup d'entre 40 i 50 nens i nenes. Fa respecte, oi?
Aquest any faig 2 torns de colònies:
-Afanoc: ja és el 5è estiu per a mi (els 2 primers com a monitora i els 3 últims com a directora) i tot i així em segueixen provocant una mica d'ansietat. Aquestes colònies s'organitzen juntament amb l'Afanoc (Associació Familiars i Amics Nens Oncològics de Catalunya) i per tant molts dels participants han patit o estan patint algun tipus de càncer infantil. De la resta de nens, la majoria són germans dels que han estat o estan malalts i alguns fins i tot han perdut a un germà o germana. Així d'entrada podeu pensar que són unes colònies molt dures i difícils, però en realitat són unes colònies normals, només que s'han de tenir en compte les característiques especials d'alguns dels nens a l'hora de pensar les activitats i sobretot, no tenir pena, són nens normals que van de colònies per poder desconnectar, l'única cosa que volen es passar-s'ho bé i no pensar en la malaltia. Tot i així, aquest any es presenten una mica difícils, hi ha bastants nens que encara estan en tractament i hauré de medicar-los jo, i això espanta una miqueta...
- Teatre: és la primera vegada que la Fundació Pere Tarrés fa unes colònies de teatre i m'ha tocat a mi (bé, per ser sincera jo ho vaig demanar). L'objectiu principal és preparar una representació per a realitzar-la l'últim dia davant de tots els pares. Pels matins farem tallers de tècniques teatrals i per les tardes prepararem l'obra de teatre. Hi ha un dia que anem al teatre Nacional a veure'l per dins (guauuu, crec que m'ho passaré millor jo que els nens!!!) i un altre dia vindrà un actor famosillo a fer una Masterclass (idem del d'abans, jejeje). M'enganyaria a mi mateixa si digués que aquestes colònies no em fan respecte... Fer alguna cosa per primera vegada fa respecte, i tant que en fa. Però tot i així, estic molt motivada i em ve molt de gust fer-les i tornar a ficar-me en el mundillo!!!
Bé, un cop explicat com serà el meu proper mes, m'acomiado i marxo a dormir, que si no demà no seré persona i no podré fer res... BONA NIT!
Quants dies sense escriure una altra vegada!! Ara que, com que em sembla que ningú s'ho mira tampoc no crec que ningú ho hagi trobat a faltar, hauré de fer més promoció d'aquest blog, jejeje!!
Bé, m'he decidit a escriure just abans d'anar a dormir perquè crec que el motiu pel que em llevaré demà per anar a treballar, al contrari que mitja Catalunya, bé es mereix un post en el meu blog.
Ja s'ha acabat la temporada de primavera 2010. Aquest any sí que s'ha passat ràpid això, sembla que va ser ahir que començàvem i ja està, ja s'ha acabat. 4 mesos de passar la setmana fora de casa, convivint amb la mateixa gent amb la que treballes, vivint en una espècie de "Gran Hermano" no televisat (temps al temps, a veure quan triguen en fer un reality d'unes colònies...). Aquest any m'ho he passat especialment bé, ha estat una temporada comparable, pel que fa a la diversió, a aquella llunyana i inoblidable temporada 2006 a la Conreria. Hi ha hagut bon rotllo entre els monitors i en general ens hem entès molt bé. Però ja està, ara cal canviar el xip "Ambientals" pel xip "Colònies d'Estiu".
I pels que no sabeu de que va... quina és la diferència?? Doncs la diferència és bàsicament que durant X dies seré la responsable d'un grup d'entre 40 i 50 nens i nenes. Fa respecte, oi?
Aquest any faig 2 torns de colònies:
-Afanoc: ja és el 5è estiu per a mi (els 2 primers com a monitora i els 3 últims com a directora) i tot i així em segueixen provocant una mica d'ansietat. Aquestes colònies s'organitzen juntament amb l'Afanoc (Associació Familiars i Amics Nens Oncològics de Catalunya) i per tant molts dels participants han patit o estan patint algun tipus de càncer infantil. De la resta de nens, la majoria són germans dels que han estat o estan malalts i alguns fins i tot han perdut a un germà o germana. Així d'entrada podeu pensar que són unes colònies molt dures i difícils, però en realitat són unes colònies normals, només que s'han de tenir en compte les característiques especials d'alguns dels nens a l'hora de pensar les activitats i sobretot, no tenir pena, són nens normals que van de colònies per poder desconnectar, l'única cosa que volen es passar-s'ho bé i no pensar en la malaltia. Tot i així, aquest any es presenten una mica difícils, hi ha bastants nens que encara estan en tractament i hauré de medicar-los jo, i això espanta una miqueta...
- Teatre: és la primera vegada que la Fundació Pere Tarrés fa unes colònies de teatre i m'ha tocat a mi (bé, per ser sincera jo ho vaig demanar). L'objectiu principal és preparar una representació per a realitzar-la l'últim dia davant de tots els pares. Pels matins farem tallers de tècniques teatrals i per les tardes prepararem l'obra de teatre. Hi ha un dia que anem al teatre Nacional a veure'l per dins (guauuu, crec que m'ho passaré millor jo que els nens!!!) i un altre dia vindrà un actor famosillo a fer una Masterclass (idem del d'abans, jejeje). M'enganyaria a mi mateixa si digués que aquestes colònies no em fan respecte... Fer alguna cosa per primera vegada fa respecte, i tant que en fa. Però tot i així, estic molt motivada i em ve molt de gust fer-les i tornar a ficar-me en el mundillo!!!
Bé, un cop explicat com serà el meu proper mes, m'acomiado i marxo a dormir, que si no demà no seré persona i no podré fer res... BONA NIT!
diumenge, 14 de març del 2010
Tarzan, Peter Pan i Blade Runner
Títol cinematogràfic a més no poder, eh? Ahir vam anar al claustre de profes de l'Institut de Formació i com ja és costum la primera part va ser una conferència. Aquest any el tema era força interessant, el ponent era un profe d'antropologia de la universitat de Lleida i ens parlava dels joves d'avui dia i dels diferents "tipus" d'adolescents que hi ha hagut des que va aparèixer aquesta etapa de transició entre la infància i l'edat adulta. Deia que, en realitat, l'adolescència és un concepte bastant nou, va aparèixer amb la industrialització. Fins aleshores, passaves de nen a adult quan començaves a treballar... El primer tipus d'adolescent que va aparèixer es podria considerar un "Tarzan", passava de ser un nen "salvatge" a un adult "civilitzat" per mitjà d'aquesta etapa de transició en la que els adults eren mestres que ensenyaven de forma vertical, sense feed-back ni autoaprenentatge. Això va ser així fins als 60-70, quan van començar a aparèixer els adolescents "Peter Pan", els eterns adolescents. Per voluntat pròpia o per impuls de la societat, són adolescents fins als 30 o 40 anys, no volen o no poden créixer, madurar, independitzar-se,... En l'època dels Peter Pans comença a haver-hi un autoaprenentatge, els adults no ho saben tot, hi ha coses que pots aprendre per tu mateix. Per últim, els nascuts a partir dels anys 90 es podria dir que són adolescents tipus "Replicant". Tenen molta tecnologia però no saben com aplicar-la, no saben quins són els seus orígens, d'on venen i cap a on van... Saben molt de tot (sobretot de noves tecnologies) però no tenen esperit crític, en alguns aspectes de la seva vida maduren abans d'hora i en d'altres massa tard... A més, ens trobem en una situació en la que els adults es converteixen en alumnes perquè en algunes coses saben menys que els adolescents. L'adolescència atrau, tothom vol ser jove i es compra cremes anti-age, es fa liftings o vesteix com si tingués 15 anys. El que es evident és que hi ha molts països del món que no tenen adolescents o que només tenen Tarzans. També és evident que els tres tipus d'adolescents poden conviure, i conviuen, en una mateixa societat.
Fet el resum de la conferència, us informo amics i amigues que la nostra generació té l'honor de ser Peter Pan. I jo ho sóc i ho sóc moooolt. Sempre ho he dit, sempre ho he reconegut, jo NO VULL créixer, no ho he volgut mai, ni tan sols quan era petita. I avui mentre dinava amb uns amics em deien que en una conversa amb mi hi ha moltes possibilitats d'acabar parlant del passat, d'acabar recordant com eren les coses "abans", com eren "Aquellos maravillosos años". I llavors he pensat que de vegades dec ser una mica repetitiva, em dec fer pesada... El que passa és que no ho puc evitar, no puc evitar lamentar-me per lo ràpid que passa el temps, per lo poquet que em queda per fer els 30, per la de coses que em pensava que faria abans d'arribar a tan temuda edat i que no he fet i sé que no faré,... No ho sé suposo que em retroalimento jo sola i cada cop faig la pilota més grossa.
Dit això, EXPOSO: d'ara en endavant faré un esforç i procuraré assumir la realitat sense queixar-me, cal disfrutar de la vida i no lamentar-se. Ja no puc evitar ser un Peter Pan, però puc intentar transformar-me en Wendy i renunciar a quedar-me al país de "Nunca jamás"...
Fet el resum de la conferència, us informo amics i amigues que la nostra generació té l'honor de ser Peter Pan. I jo ho sóc i ho sóc moooolt. Sempre ho he dit, sempre ho he reconegut, jo NO VULL créixer, no ho he volgut mai, ni tan sols quan era petita. I avui mentre dinava amb uns amics em deien que en una conversa amb mi hi ha moltes possibilitats d'acabar parlant del passat, d'acabar recordant com eren les coses "abans", com eren "Aquellos maravillosos años". I llavors he pensat que de vegades dec ser una mica repetitiva, em dec fer pesada... El que passa és que no ho puc evitar, no puc evitar lamentar-me per lo ràpid que passa el temps, per lo poquet que em queda per fer els 30, per la de coses que em pensava que faria abans d'arribar a tan temuda edat i que no he fet i sé que no faré,... No ho sé suposo que em retroalimento jo sola i cada cop faig la pilota més grossa.
Dit això, EXPOSO: d'ara en endavant faré un esforç i procuraré assumir la realitat sense queixar-me, cal disfrutar de la vida i no lamentar-se. Ja no puc evitar ser un Peter Pan, però puc intentar transformar-me en Wendy i renunciar a quedar-me al país de "Nunca jamás"...
dimecres, 10 de febrer del 2010
El gust per la lectura
Molts no entendreu el significat del títol, només els meus estimats companys de feina intuiran una mica de que es tracta.
Avui en dia la majoria de nens/es i nois/es en edat escolar necessiten que se'ls fomenti el gust per la lectura. Entre tantes hores de tele, PSP, wii i altres activitats extraescolars vàries, no troben un foradet per agafar un llibre i ni que sigui llegir el títol i el resum de la contraportada. Per això, cada any la Generalitat de Catalunya escull uns determinats llibres per a cada nivell educatiu i convoca un concurs per a les escoles que es diu com el títol d'aquest post. A més aquelles escoles que ho desitgin poden demanar activitats gratuïtes relacionades amb els diferents llibres, i com ja podeu suposar, aquí és on entrem nosaltres. Per a qui vulgui més informació aquí va el link:
http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/programa-el-gust-per-la-lectura/
I tot això a que ve? Doncs a que diumenge vaig estar obrint caixes de llibres que estaven a un racó de la meva habitació a casa els papes i ...sorpresa!!! Vaig trobar vintenes de llibres de quan era nena i preadolescent. I és que a mi m'encantava llegir!! Jo no he necessitat mai motivació per llegir, no he necessitat mai que 2 monitors travessessin mitja Catalunya per fer-me una activitat de 2 hores sobre un llibre que m'han obligat a llegir a l'escola. Jo devorava els llibres i els llegia una vegada i una altra. De fet, he perdut facultats amb els anys, em costa més llegir ara (bé, no llegir, enganxar-me a un llibre) que quan tenia 13 anys.
Els que em coneixeu mínimament sabeu el que em costa assumir que em faig gran i sabeu que recordar el passat és un costum habitual per a mi. Tot i així, crec que qualsevol que en la meva situació s'hagués sentit com em vaig sentir jo: aquells llibres de "El Barco de Vapor" ja fossin blancs, blaus, taronges o els tan esperats vermells que només podies llegir quan eres "gran", aquells llibres de "Escull la teva pròpia aventura" que et feien sentir que tenies la paella pel mànec en aquella història (i que ara em van la mar de bé per a que els monitors entenguin el mecanisme de les claus dicotòmiques), els llibres de la col·lecció "Resuelve el misterio" que m'encantaven perquè em feien sentir com "Sherlock Holmes" a lo adolescente, els còmics de "Zipi-Zape" o "13 Rue del Percebe" (El Mortadelo mai m'ha agradat...), els còmics de "nenes" com la "Candy" o "Esther" (sí, què passa? a mi m'agradaven!!!) i molts, molts més. Alguns només me'ls havia llegit un cop, però d'altres pràcticament me'ls sabia de memòria!!! Hi ha alguns que, gairebé 20 anys després d'haver-los llegit per últim cop, encara em diuen detallets del seu argument tan sols mirant-los a la portada!!!
No sé si els de la meva quinta éreu igual, segur que tots no. Però estic convençuda de que cada vegada hi ha menys nens i nenes amb gust per la lectura, i de que cada vegada hi haurà menys. No sé quin és el motiu: la tele? nosaltres ja en teníem; els videojocs? jo vaig jugar amb videojocs de forma habitual a partir dels 11-12 anys i seguia llegint; el consumisme que regna en la societat actual que fa que les coses no tinguin cap valor? aquí consumistes més o menys ho som tots...;la reforma educativa? li hem de tirar la culpa de tot? potser si, no sé; El que sé, és que tots aquests nens i nenes, nois i noies, no saben el que es perden.
Avui en dia la majoria de nens/es i nois/es en edat escolar necessiten que se'ls fomenti el gust per la lectura. Entre tantes hores de tele, PSP, wii i altres activitats extraescolars vàries, no troben un foradet per agafar un llibre i ni que sigui llegir el títol i el resum de la contraportada. Per això, cada any la Generalitat de Catalunya escull uns determinats llibres per a cada nivell educatiu i convoca un concurs per a les escoles que es diu com el títol d'aquest post. A més aquelles escoles que ho desitgin poden demanar activitats gratuïtes relacionades amb els diferents llibres, i com ja podeu suposar, aquí és on entrem nosaltres. Per a qui vulgui més informació aquí va el link:
http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/programa-el-gust-per-la-lectura/
I tot això a que ve? Doncs a que diumenge vaig estar obrint caixes de llibres que estaven a un racó de la meva habitació a casa els papes i ...sorpresa!!! Vaig trobar vintenes de llibres de quan era nena i preadolescent. I és que a mi m'encantava llegir!! Jo no he necessitat mai motivació per llegir, no he necessitat mai que 2 monitors travessessin mitja Catalunya per fer-me una activitat de 2 hores sobre un llibre que m'han obligat a llegir a l'escola. Jo devorava els llibres i els llegia una vegada i una altra. De fet, he perdut facultats amb els anys, em costa més llegir ara (bé, no llegir, enganxar-me a un llibre) que quan tenia 13 anys.
Els que em coneixeu mínimament sabeu el que em costa assumir que em faig gran i sabeu que recordar el passat és un costum habitual per a mi. Tot i així, crec que qualsevol que en la meva situació s'hagués sentit com em vaig sentir jo: aquells llibres de "El Barco de Vapor" ja fossin blancs, blaus, taronges o els tan esperats vermells que només podies llegir quan eres "gran", aquells llibres de "Escull la teva pròpia aventura" que et feien sentir que tenies la paella pel mànec en aquella història (i que ara em van la mar de bé per a que els monitors entenguin el mecanisme de les claus dicotòmiques), els llibres de la col·lecció "Resuelve el misterio" que m'encantaven perquè em feien sentir com "Sherlock Holmes" a lo adolescente, els còmics de "Zipi-Zape" o "13 Rue del Percebe" (El Mortadelo mai m'ha agradat...), els còmics de "nenes" com la "Candy" o "Esther" (sí, què passa? a mi m'agradaven!!!) i molts, molts més. Alguns només me'ls havia llegit un cop, però d'altres pràcticament me'ls sabia de memòria!!! Hi ha alguns que, gairebé 20 anys després d'haver-los llegit per últim cop, encara em diuen detallets del seu argument tan sols mirant-los a la portada!!!
No sé si els de la meva quinta éreu igual, segur que tots no. Però estic convençuda de que cada vegada hi ha menys nens i nenes amb gust per la lectura, i de que cada vegada hi haurà menys. No sé quin és el motiu: la tele? nosaltres ja en teníem; els videojocs? jo vaig jugar amb videojocs de forma habitual a partir dels 11-12 anys i seguia llegint; el consumisme que regna en la societat actual que fa que les coses no tinguin cap valor? aquí consumistes més o menys ho som tots...;la reforma educativa? li hem de tirar la culpa de tot? potser si, no sé; El que sé, és que tots aquests nens i nenes, nois i noies, no saben el que es perden.
dijous, 4 de febrer del 2010
Rellotge Biològic
Per encetar això dels posts de temes variats, m'agradaria compartir, en part, una conversa que he tingut aquesta tarda, una conversa d'aquelles que no et deixen indiferent:
Bareto de la Barceloneta, així molt acollidor, pasant l'estona amb un té molt bo esperant que fos l'hora per anar a una xerrada sobre "estalvi d'energia a la llar" i així de sobte sorgeix una conversa que inevitablement ha d'acabar sorgint en un moment o altre quan tens vint-i-molts o trenta-i-pocs: què passa amb el nostre rellotge? S'ha despertat ja? S'ha despertat però està esperant el moment adequat per posar-se en marxa? No s'ha despertat perquè encara hem de fer moltes coses abans de que ho faci? No s'ha despertat i no es despertarà mai?
Buff... què difícil és respondre sense enganyar-te a tu mateix/a!!
Personalment, fins als vint-i-pocs sempre deia que no volia tenir fills, hi ha massa nens al món que necessiten una família i per tant jo optaria per adoptar. Aleshores, no sé ben bé perquè, el meu rellotge va fer un click i va començar a moure una mica els mecanismes començant-se a preparar: vaig decidir que ser mare ha de ser una experìència única i que a més s'ha de viure quan encara ets jove. Suposo que en aquesta decisió va jugar un paper important el fet de haver tingut uns pares joves, que ara que ja m'acosto a la trentena amb prou feines passen dels 50. Jo havia de ser mare abans dels 30, fos com fos encara que hagués de ser per inseminació artificial. Però ja fa uns anys que veig que els 30 s'acosten i que una servidora encara té el rellotge en Stand-by i, de moment, sembla que seguirà així durant un temps de durada indeterminada. Inicialment ho vas retrasant una mica"seré mare abans dels 32" et dius, i al cap de 2 anys ja comences a dir "i què passa si tinc fills als 35?, tampoc és tan descabellat, no?"
I ara, sobretot després de la conversa d'avui penso: i si no en tinc? seré menys feliç? em sentiré menys realitzada com a persona per no haver deixat descendència? el fet de tenir fills està programat genèticament, d'això no hi ha cap dubte, però és imprescindible? A tots aquests dubtes s'afegeix el fet de que al meu voltant hi ha com una espècie de Baby-boom i a moltes noies del meu entorn proper els ha donat per ser mares... I quan me les miro o penso que sóc tieta postissa o cosina d'uns quants nens (alguns nascuts i altres per venir) em sento molt feliç per elles, però no les envejo en absolut. Avui jo deia que vull fer moltes coses abans de ser mare, coses que elles, durant un temps o possiblement mai, no podran fer, però estic segura que no hi pensen, són mares perquè és el que han escollit, el que volen. Potser jo tampoc no faré mai totes les coses que vull fer, però almenys ho vull intentar. És una qüestió de prioritats, per a mi la prioritat, ara per ara, no és ser mare. La vida dóna moltes voltes i molt ràpid, però no em veig amb un "bombo" almenys en els propers anys. Podríem dir que el meu rellotge no té piles.
Bareto de la Barceloneta, així molt acollidor, pasant l'estona amb un té molt bo esperant que fos l'hora per anar a una xerrada sobre "estalvi d'energia a la llar" i així de sobte sorgeix una conversa que inevitablement ha d'acabar sorgint en un moment o altre quan tens vint-i-molts o trenta-i-pocs: què passa amb el nostre rellotge? S'ha despertat ja? S'ha despertat però està esperant el moment adequat per posar-se en marxa? No s'ha despertat perquè encara hem de fer moltes coses abans de que ho faci? No s'ha despertat i no es despertarà mai?
Buff... què difícil és respondre sense enganyar-te a tu mateix/a!!
Personalment, fins als vint-i-pocs sempre deia que no volia tenir fills, hi ha massa nens al món que necessiten una família i per tant jo optaria per adoptar. Aleshores, no sé ben bé perquè, el meu rellotge va fer un click i va començar a moure una mica els mecanismes començant-se a preparar: vaig decidir que ser mare ha de ser una experìència única i que a més s'ha de viure quan encara ets jove. Suposo que en aquesta decisió va jugar un paper important el fet de haver tingut uns pares joves, que ara que ja m'acosto a la trentena amb prou feines passen dels 50. Jo havia de ser mare abans dels 30, fos com fos encara que hagués de ser per inseminació artificial. Però ja fa uns anys que veig que els 30 s'acosten i que una servidora encara té el rellotge en Stand-by i, de moment, sembla que seguirà així durant un temps de durada indeterminada. Inicialment ho vas retrasant una mica"seré mare abans dels 32" et dius, i al cap de 2 anys ja comences a dir "i què passa si tinc fills als 35?, tampoc és tan descabellat, no?"
I ara, sobretot després de la conversa d'avui penso: i si no en tinc? seré menys feliç? em sentiré menys realitzada com a persona per no haver deixat descendència? el fet de tenir fills està programat genèticament, d'això no hi ha cap dubte, però és imprescindible? A tots aquests dubtes s'afegeix el fet de que al meu voltant hi ha com una espècie de Baby-boom i a moltes noies del meu entorn proper els ha donat per ser mares... I quan me les miro o penso que sóc tieta postissa o cosina d'uns quants nens (alguns nascuts i altres per venir) em sento molt feliç per elles, però no les envejo en absolut. Avui jo deia que vull fer moltes coses abans de ser mare, coses que elles, durant un temps o possiblement mai, no podran fer, però estic segura que no hi pensen, són mares perquè és el que han escollit, el que volen. Potser jo tampoc no faré mai totes les coses que vull fer, però almenys ho vull intentar. És una qüestió de prioritats, per a mi la prioritat, ara per ara, no és ser mare. La vida dóna moltes voltes i molt ràpid, però no em veig amb un "bombo" almenys en els propers anys. Podríem dir que el meu rellotge no té piles.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)