Molts no entendreu el significat del títol, només els meus estimats companys de feina intuiran una mica de que es tracta.
Avui en dia la majoria de nens/es i nois/es en edat escolar necessiten que se'ls fomenti el gust per la lectura. Entre tantes hores de tele, PSP, wii i altres activitats extraescolars vàries, no troben un foradet per agafar un llibre i ni que sigui llegir el títol i el resum de la contraportada. Per això, cada any la Generalitat de Catalunya escull uns determinats llibres per a cada nivell educatiu i convoca un concurs per a les escoles que es diu com el títol d'aquest post. A més aquelles escoles que ho desitgin poden demanar activitats gratuïtes relacionades amb els diferents llibres, i com ja podeu suposar, aquí és on entrem nosaltres. Per a qui vulgui més informació aquí va el link:
http://blocs.xtec.cat/gustperlalectura/programa-el-gust-per-la-lectura/
I tot això a que ve? Doncs a que diumenge vaig estar obrint caixes de llibres que estaven a un racó de la meva habitació a casa els papes i ...sorpresa!!! Vaig trobar vintenes de llibres de quan era nena i preadolescent. I és que a mi m'encantava llegir!! Jo no he necessitat mai motivació per llegir, no he necessitat mai que 2 monitors travessessin mitja Catalunya per fer-me una activitat de 2 hores sobre un llibre que m'han obligat a llegir a l'escola. Jo devorava els llibres i els llegia una vegada i una altra. De fet, he perdut facultats amb els anys, em costa més llegir ara (bé, no llegir, enganxar-me a un llibre) que quan tenia 13 anys.
Els que em coneixeu mínimament sabeu el que em costa assumir que em faig gran i sabeu que recordar el passat és un costum habitual per a mi. Tot i així, crec que qualsevol que en la meva situació s'hagués sentit com em vaig sentir jo: aquells llibres de "El Barco de Vapor" ja fossin blancs, blaus, taronges o els tan esperats vermells que només podies llegir quan eres "gran", aquells llibres de "Escull la teva pròpia aventura" que et feien sentir que tenies la paella pel mànec en aquella història (i que ara em van la mar de bé per a que els monitors entenguin el mecanisme de les claus dicotòmiques), els llibres de la col·lecció "Resuelve el misterio" que m'encantaven perquè em feien sentir com "Sherlock Holmes" a lo adolescente, els còmics de "Zipi-Zape" o "13 Rue del Percebe" (El Mortadelo mai m'ha agradat...), els còmics de "nenes" com la "Candy" o "Esther" (sí, què passa? a mi m'agradaven!!!) i molts, molts més. Alguns només me'ls havia llegit un cop, però d'altres pràcticament me'ls sabia de memòria!!! Hi ha alguns que, gairebé 20 anys després d'haver-los llegit per últim cop, encara em diuen detallets del seu argument tan sols mirant-los a la portada!!!
No sé si els de la meva quinta éreu igual, segur que tots no. Però estic convençuda de que cada vegada hi ha menys nens i nenes amb gust per la lectura, i de que cada vegada hi haurà menys. No sé quin és el motiu: la tele? nosaltres ja en teníem; els videojocs? jo vaig jugar amb videojocs de forma habitual a partir dels 11-12 anys i seguia llegint; el consumisme que regna en la societat actual que fa que les coses no tinguin cap valor? aquí consumistes més o menys ho som tots...;la reforma educativa? li hem de tirar la culpa de tot? potser si, no sé; El que sé, és que tots aquests nens i nenes, nois i noies, no saben el que es perden.
dimecres, 10 de febrer del 2010
dijous, 4 de febrer del 2010
Rellotge Biològic
Per encetar això dels posts de temes variats, m'agradaria compartir, en part, una conversa que he tingut aquesta tarda, una conversa d'aquelles que no et deixen indiferent:
Bareto de la Barceloneta, així molt acollidor, pasant l'estona amb un té molt bo esperant que fos l'hora per anar a una xerrada sobre "estalvi d'energia a la llar" i així de sobte sorgeix una conversa que inevitablement ha d'acabar sorgint en un moment o altre quan tens vint-i-molts o trenta-i-pocs: què passa amb el nostre rellotge? S'ha despertat ja? S'ha despertat però està esperant el moment adequat per posar-se en marxa? No s'ha despertat perquè encara hem de fer moltes coses abans de que ho faci? No s'ha despertat i no es despertarà mai?
Buff... què difícil és respondre sense enganyar-te a tu mateix/a!!
Personalment, fins als vint-i-pocs sempre deia que no volia tenir fills, hi ha massa nens al món que necessiten una família i per tant jo optaria per adoptar. Aleshores, no sé ben bé perquè, el meu rellotge va fer un click i va començar a moure una mica els mecanismes començant-se a preparar: vaig decidir que ser mare ha de ser una experìència única i que a més s'ha de viure quan encara ets jove. Suposo que en aquesta decisió va jugar un paper important el fet de haver tingut uns pares joves, que ara que ja m'acosto a la trentena amb prou feines passen dels 50. Jo havia de ser mare abans dels 30, fos com fos encara que hagués de ser per inseminació artificial. Però ja fa uns anys que veig que els 30 s'acosten i que una servidora encara té el rellotge en Stand-by i, de moment, sembla que seguirà així durant un temps de durada indeterminada. Inicialment ho vas retrasant una mica"seré mare abans dels 32" et dius, i al cap de 2 anys ja comences a dir "i què passa si tinc fills als 35?, tampoc és tan descabellat, no?"
I ara, sobretot després de la conversa d'avui penso: i si no en tinc? seré menys feliç? em sentiré menys realitzada com a persona per no haver deixat descendència? el fet de tenir fills està programat genèticament, d'això no hi ha cap dubte, però és imprescindible? A tots aquests dubtes s'afegeix el fet de que al meu voltant hi ha com una espècie de Baby-boom i a moltes noies del meu entorn proper els ha donat per ser mares... I quan me les miro o penso que sóc tieta postissa o cosina d'uns quants nens (alguns nascuts i altres per venir) em sento molt feliç per elles, però no les envejo en absolut. Avui jo deia que vull fer moltes coses abans de ser mare, coses que elles, durant un temps o possiblement mai, no podran fer, però estic segura que no hi pensen, són mares perquè és el que han escollit, el que volen. Potser jo tampoc no faré mai totes les coses que vull fer, però almenys ho vull intentar. És una qüestió de prioritats, per a mi la prioritat, ara per ara, no és ser mare. La vida dóna moltes voltes i molt ràpid, però no em veig amb un "bombo" almenys en els propers anys. Podríem dir que el meu rellotge no té piles.
Bareto de la Barceloneta, així molt acollidor, pasant l'estona amb un té molt bo esperant que fos l'hora per anar a una xerrada sobre "estalvi d'energia a la llar" i així de sobte sorgeix una conversa que inevitablement ha d'acabar sorgint en un moment o altre quan tens vint-i-molts o trenta-i-pocs: què passa amb el nostre rellotge? S'ha despertat ja? S'ha despertat però està esperant el moment adequat per posar-se en marxa? No s'ha despertat perquè encara hem de fer moltes coses abans de que ho faci? No s'ha despertat i no es despertarà mai?
Buff... què difícil és respondre sense enganyar-te a tu mateix/a!!
Personalment, fins als vint-i-pocs sempre deia que no volia tenir fills, hi ha massa nens al món que necessiten una família i per tant jo optaria per adoptar. Aleshores, no sé ben bé perquè, el meu rellotge va fer un click i va començar a moure una mica els mecanismes començant-se a preparar: vaig decidir que ser mare ha de ser una experìència única i que a més s'ha de viure quan encara ets jove. Suposo que en aquesta decisió va jugar un paper important el fet de haver tingut uns pares joves, que ara que ja m'acosto a la trentena amb prou feines passen dels 50. Jo havia de ser mare abans dels 30, fos com fos encara que hagués de ser per inseminació artificial. Però ja fa uns anys que veig que els 30 s'acosten i que una servidora encara té el rellotge en Stand-by i, de moment, sembla que seguirà així durant un temps de durada indeterminada. Inicialment ho vas retrasant una mica"seré mare abans dels 32" et dius, i al cap de 2 anys ja comences a dir "i què passa si tinc fills als 35?, tampoc és tan descabellat, no?"
I ara, sobretot després de la conversa d'avui penso: i si no en tinc? seré menys feliç? em sentiré menys realitzada com a persona per no haver deixat descendència? el fet de tenir fills està programat genèticament, d'això no hi ha cap dubte, però és imprescindible? A tots aquests dubtes s'afegeix el fet de que al meu voltant hi ha com una espècie de Baby-boom i a moltes noies del meu entorn proper els ha donat per ser mares... I quan me les miro o penso que sóc tieta postissa o cosina d'uns quants nens (alguns nascuts i altres per venir) em sento molt feliç per elles, però no les envejo en absolut. Avui jo deia que vull fer moltes coses abans de ser mare, coses que elles, durant un temps o possiblement mai, no podran fer, però estic segura que no hi pensen, són mares perquè és el que han escollit, el que volen. Potser jo tampoc no faré mai totes les coses que vull fer, però almenys ho vull intentar. És una qüestió de prioritats, per a mi la prioritat, ara per ara, no és ser mare. La vida dóna moltes voltes i molt ràpid, però no em veig amb un "bombo" almenys en els propers anys. Podríem dir que el meu rellotge no té piles.
Hola de nou!
Més de 2 anys sense escriure al blog l'han deixat una mica endarrerit:
La meitat del viatge a Austràlia no va ser comentat...
2 capitals europees a les que sempre havia volgut anar no van ser comentades...
Una meravellosa illa de l'Atlàntic no va ser comentada...
La meva primera experiència com a turista borrega a un país de cultura diferent però propera i molt atractiva no va ser comentada...
La meva primera experiència en un "todo incluido" al país que feia més de 10 anys que m'esperava, probablement no m'esperava viatjant en aquestes condicions però per fi ens hem trobat, no va ser comentada...
Sí, ho sé, no he explicat els viatges a Paris i Madeira (2008), Berlin, Marroc i Mèxic (2009) i en definitiva no he explicat per a que quedi per a la posteritat com ha sigut le'experiència de la Gess pel món en els últims 2 anys. I ara us preguntareu, "què tornes a marxar de viatge?" I direu, com sempre dieu gairebé tots, "què bé que viu aquesta!!" Doncs no, aquesta que us escriu, de moment no té cap viatge en ment, de fet la meva recent emancipació no crec que em permeti anar més enllà dels Pirineus aquest any (a no ser que pugui estalviar molt i molt durant la temporada de colònies).
Però aquesta nit, el meu insomni, incomprensible després de 10 dies seguits treballant i un cansament físic i psicològic important, m'ha fet recordar que existia aquest blog i que, per què no repescar-lo? En definitiva, encara que la meva vida en els propers mesos serà a cavall entre Barcelona/L'Hospi i Calafell, això també és part del món, no?? I que he pensat que podria posar al blog? Doncs tot allò que vulgui i que em sembli interessant... i a qui li interessi que ho llegeixi i a qui no doncs que pasi l'estona d'una altra manera, queda dit!
I queda oficialment reinagurat "la Gess pel món", o més aviat el món de la Gess... Benvinguts!!!
La meitat del viatge a Austràlia no va ser comentat...
2 capitals europees a les que sempre havia volgut anar no van ser comentades...
Una meravellosa illa de l'Atlàntic no va ser comentada...
La meva primera experiència com a turista borrega a un país de cultura diferent però propera i molt atractiva no va ser comentada...
La meva primera experiència en un "todo incluido" al país que feia més de 10 anys que m'esperava, probablement no m'esperava viatjant en aquestes condicions però per fi ens hem trobat, no va ser comentada...
Sí, ho sé, no he explicat els viatges a Paris i Madeira (2008), Berlin, Marroc i Mèxic (2009) i en definitiva no he explicat per a que quedi per a la posteritat com ha sigut le'experiència de la Gess pel món en els últims 2 anys. I ara us preguntareu, "què tornes a marxar de viatge?" I direu, com sempre dieu gairebé tots, "què bé que viu aquesta!!" Doncs no, aquesta que us escriu, de moment no té cap viatge en ment, de fet la meva recent emancipació no crec que em permeti anar més enllà dels Pirineus aquest any (a no ser que pugui estalviar molt i molt durant la temporada de colònies).
Però aquesta nit, el meu insomni, incomprensible després de 10 dies seguits treballant i un cansament físic i psicològic important, m'ha fet recordar que existia aquest blog i que, per què no repescar-lo? En definitiva, encara que la meva vida en els propers mesos serà a cavall entre Barcelona/L'Hospi i Calafell, això també és part del món, no?? I que he pensat que podria posar al blog? Doncs tot allò que vulgui i que em sembli interessant... i a qui li interessi que ho llegeixi i a qui no doncs que pasi l'estona d'una altra manera, queda dit!
I queda oficialment reinagurat "la Gess pel món", o més aviat el món de la Gess... Benvinguts!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)