I vam començar el tour per la West Coast, la més humida, on plou més i... no va ploure ni un dia!! Quina sort! vaig estar a llocs on nomes fa sol 1 dia de cada 10 i,... va fer sol!!!
La primera impressió del tour va ser molt bona, érem només 8 persones (d'un màxim de 21 que podíem ser!!) i per casualitat, enlloc d'1 guia en teníem 2. En Triso era el guia oficial i la Jennie estava fent la formació per a poder fer també de guia, tot i que ja havia fet de guia molts anys a altres llocs d'Austràlia, havia d'aprendre els itineraris i les explicacions de Tasmània. Tots 2 molt bons guies, dels millors que he tingut mai!
19 de novembre: Hobart – Mount Field NP – Lake St Clair – Franklin Gordon NP - Strahan
El primer dia ens van recollir a Hobart ben d'hora i després de fer el check-in a les oficines, ens van fer una introducció de Tasmania amb un supermapa i ens van explicar com aniria tot. Poc després ja estàvem al bus (la pitjor part de tot el tour, un bus forca incòmode, la veritat...) camí a la nostra primera parada del dia, el Mount Field National Park. Els itineraris en bus anaven alternant xerrades d'en Triso, que parlava amb el micro, amb sessions de molt bona música. I quan el primer que va sonar va ser un CD de Jack Johnson, vaig saber que allò aniria molt i molt bé. A mi, si em posen J.Johnson ja se m'han guanyat...
Al Mount Field vam fer un passeig pel Tall Trees walk, amb uns arbres moooolt alts, tal i com el seu nom indica. Els arbres mes alts del món són les sequoies, però tal i com deia en Triso, les sequoies no tenen flors i els Eucalyptus sí, així que Tasmània té les flors mes altes del món. Aquests australians saben treure "el més...del món" de qualsevol cosa, jejeje!! També vam anar a visitar les Horseshoe i les Russell Falls, dues cascades de postal, sobretot les segones...
Després del Mount Field, vam parar a veure una central hidroelèctrica, que obtenia l’energia amb la força de l’aigua que queia per unes canonades llarguíssimes, tota una paret de la muntanya tenia uns quants tubs de dalt a baix... I llavors va tocar anar cap al Lake St. Clair, el més profund d’Austràlia. Juntament amb Cradle Mountain (que vam visitar els 2 dies següents), forma el Cradle Mountain and Lake St Clair NP, un lloc que NO pots deixar de visitar si vas a Tasmània. Al Lake St Clair vam tenir temps de donar una volteta i fer 4 fotos mentre en Triso i la Jennie ens preparaven el dinar, un picnic molt bo.
Després de dinar, cap a l’autocar i vam fer camí cap al Franklin Gordon National Park. Abans d’arribar-hi, però, vam fer un parell de parades: a un mirador des d’on es veien els King William Ranges (muntanyes d’origen volcànic) on el Triso ens va fer una superexplicació de la formació de les dolorites, i al Surprise Valley, una vall molt maca ella i que devia causar sorpresa al que li va posar el nom... Franklin i Gordon són dos rius, les conques dels quals formen un NP força gran a la part sudoest de l’illa, a la majoria del qual no es pot accedir en cotxe, no hi ha carreteres! Només el pots visitar si camines (si camines mooolt). I no és l’únic de Tasmània, de fet tota la part sud-oest esta incomunicada per carretera. Una molt bona forma de preservar els boscos, la millor! Tot i així, aquesta “obsessió” per conservar no va començar fins a la dècada dels 70, quan el Franklin River es va donar a conèixer a tot el país (fins aleshores era un riu pràcticament desconegut) gràcies a les protestes de la gent local que volien evitar que es construís una pressa per obtenir energia elèctrica. Les protestes van durar força temps i va costar molt, però finalment ho van aconseguir, no es va fer la pressa i la zona va ser declarada Parc Nacional. En fi, en aquest NP vam fer 2 parades: un short walk pel costat del riu (que te un estrany color grana, sembla vi rosat!) i una visita a les Nelson Falls, unes altres cascades de postal, i probablement les més fotografiades de Tasmània.
L’última parada abans d’arribar a Strahan, el lloc on passaríem la nit, va ser Queenstown. Aquesta petita ciutat vinguda a menys deu la seva existència a la gran quantitat de mines que hi ha al seu voltant. Mines que amb els anys es van anar esgotant i van provocar que els habitants de Queenstown l’anessin abandonant. El que més crida l’atenció d’aquesta zona és la poca vegetació que hi ha. Al segle XIX per fer funcionar les mines es necessitava fusta per cremar, molta fusta i, què van fer? Doncs el que els colons europeus sabien fer millor: talar, arrassar boscos, muntanyes senceres fins que ja no queda ni un arbre. Boscos centenaris van desaparèixer en qüestió de pocs anys i no s’han tornat a recuperar perquè un cop no hi ha arbres i en una zona on plou tant, el sòl del bosc marxa amb l’aigua i els nous arbres no tenen on arrelar-se. Tot molt trist, la veritat...
I per fi (quin dia més llarg!) ens vam dirigir cap a Strahan (es pronuncia “estráan”), mentre escoltàvem l’última història del dia. Aquest petit poble de la costa oest de Tasmània es troba situat a l’entrada del Macquarie Harbour, un port natural 7 vegades més gran que el de Sydney (i que orgullosos que n’estan, ho diuen cada dos per tres!). Durant els inicis de la colonització, Austràlia i sobretot Tasmània es feien servir com a presons, aquí enviaven als que havien estat molt dolents a Europa, sobretot a Anglaterra. A Tasmània hi havia, entre d’altres, la pressó de Port Arthur (que vam visitar l’últim dia) i la presó de Sarah Island. Aquesta última, situada en una illa al mig del Macquarie Harbour estava considerada com “Hell on Earth” (l’infern a la Terra) i per acabar allà havies de ser molt però que molt dolent (o estar considerat molt i molt dolent, ves a saber com eren els “judicis” d’aquella època). Per fugir d’allà, a part d’haver de superar els obstacles típics de qualsevol presó del segle XIX, els més agosarats que ho intentaven havien de nadar una bona estona fins a l’altre vorera i llavors es trobaven al bell mig d’un bosc dens i interminable, en un dels llocs més inhòspits de la Terra, separats km i km de qualsevol rastre de vida humana. A més, cal tenir en compte que aquesta gent tenien grillons al voltant dels peus i de les mans, que només els permetien moure’s per fer els treballs forçats de la presó. Evidentment, uns quants ho van intentar, pocs ho van aconseguir i molt pocs van sobreviure al seu intent. Ens van explicar una història, sobre la que hi ha una peli/documental que recomano, d’un grup de 8 convictes que ho van intentar i van aconseguir arribar fins al bosc. Evidentment, pel camí es van carregar a algun que altre guàrdia i van arreplegar eines de les que feien servir per treballar. Un cop al bosc i caminant durant hores, potser dies, sense saber on anaven, la gana i la set van començar a apretar i, què van fer? Doncs els més espavilats, els que havien encapçalat la fugida, van decidir carregar-se a un dels més febles i menjar-se’l. Així, pim pam, se’l van cruspir tot sencer! I no ho van fer només un cop! Poc a poc, mentre anaven passant els dies, es van anar carregant als companys i se’ls van anar menjant. Al final, entre els que havien estat menjats i els que havien desaparegut al bosc (dos d’ells van aparèixer morts a les voreres del Macquarie Harbour pocs dies després de la seva fugida), el grup es va veure reduït a 2 convictes, un anglès i un irlandès. I qui va sobreviure? Doncs el que va explicar la història, l’Alexander Pearce, l’irlandès, que casualment no era dels que havien liderat la moguda. Quan el van trobar, perquè el van trobar, ho va confessar tot i va dir que a l’últim, a l’anglès, l’havia matat en defensa pròpia i de pas, però, se l’havia menjat. Com que no hi havia cossos i sense cos no hi ha delicte, només el van poder condemnar per haver fugit i, a on el van enviar? Doncs evidentment a Sarah Island!! I el tio, que no escarmentava, va tornar a fugir!!! Aquest cop va convèncer a un pres jovenet per a que anés amb ell i quan feia poc temps que caminaven, seguint una altra direcció per no cagar-la de nou, també se’l va carregar per menjar-se’l. Tot i així, aquest cop si que el van trobar de seguida, anava tant ben encaminat que va arribar a una zona poblada, i van trobar el cos del seu acompanyant... Els pocs que van veure la massacre que havia fet no van dormir durant dies, s’havia tornat completament boig!! Si hi ha cos, hi ha delicte, i aquesta vegada el van condemnar a mort. El documental, representa les seves últimes hores, mentre explica tota la història al mossèn que esta rebent la seva última confessió. Com a bon irlandès era molt catòlic, quina contradicció! En fi, si us ha semblat interessant, busqueu “Alexander Pearce” al google i segur que us surt alguna referència. Nosaltres, vam sentir la història al bus i vam veure el documental abans d’anar a dormir i et posa la pell de gallina (i no hi ha sang i fetge, només s’intueix).
20 de novembre: Strahan - Ocean Beach - Henty Sand Dunes – Zeehan – Cradle Mountain NP
Després de dormir a la meravellosa caseta que “Adventure Tours” te a Strahan, cosa que vaig agrair moltíssim després dels “creepy hostels” de Melbourne i Hobart, ens van deixar una estona lliure per explorar el poble i els seus voltants. Quin poble més maco! Un port gran en extensió però amb pocs vaixells, tot un caminet resseguint la costa des de la zona on estava la casa fins al centre del poble, un centre petit i amb casetes baixes i molt mones elles,... En definitiva, que m’hi hagués quedat 2 o 3 dies de relax total. També hi havia un lloc on, si tenies paciència, podies veure ornitorincs. Uns companys en van veure, jo no vaig ser tant afortunada
Quan en Triso i la Jennie ens van recollir, abans de deixar Strahan vam anar a visitar un taller on feien treballs amb la fusta. L’activitat econòmica més important de Tasmània és l’explotació forestal i aquí vam poder veure diferents tipus d’arbres i les seves característiques, així com les meravelles que feien els artesans d’allà. D’entre tots els arbres destaca el Huon Pine, un tipus d’arbre mil•lenari que només es troba aquí i que pot arribar a fer uns quants metres de diàmetre. Ara ja no els talen, però a Strahan encara segueixen arribant troncs que van llençar a l’aigua fa molts anys (els transportaven deixant-los surar cap baix, per no haver-los de carregar) i que aleshores no van arribar al final del Macquarie Harbour perquè es van quedar travats en algun lloc. Ara alguna riuada els porta fins allà i la qualitat de la fusta és tan bona que tot i haver passat anys submergida a l’aigua no s’ha podrit. I pensar que gairebé ja no en queden perquè els van arrasar!
Després de deixar Strahan, vam parar a una platja molt propera, l’Ocean Beach, una platja del Southern Ocean, de l’Oceà Antàrtic!!! Una platja enorme, amb un mar gegant i només de pensar que navegant en línia recta no trobaries res fins arribar a Argentina, tenies una sensació brutal d’estar a la fi del món! Allà, en Triso ens va fer una molt bona explicació amb dibuixos a la sorra inclosos, sobre les condicions especials de la situació de Tasmània a la Terra que fan que sigui una zona rica en mamífers marins (foques, balenes, catxalots,...) que han estat caçats fins a la seva pràctica extinció...
La següent parada del dia va ser a Henty Sand Dunes, on la Jennie ens va dur a passejar una bona estona entre dunes i vegetació. Algunes plantes eren pràcticament iguals que les que tenim nosaltres a les nostres dunes. Em va cridar l’atenció una, que per nosaltres és invasora però aquí és autoctona i la tenen protegida. També vam veure petjades de wallabie (semblant a un cangur, però més petit i regordete) i vam aprendre a distingir-les de les de cangur, i vam tenir temps de fer les típiques fotos divertides a la sorra. Tot això mentre en Triso ens preparava el dinar!
A la tarda vam fer una parada curta a Zeehan, “the Silver City” situada una mica més al nord de la zona minera que Queenstown, i on es troba l’escola de mineria i metal•lúrgia més important de Tasmània. Es veu que durant molts anys, tots els de la commonwealth que volien estudiar alguna cosa relacionada amb mines, estaven “obligats” a fer una estada més o menys llarga en aquesta escola! A part d’això i algun que altre edifici de finals del segle XIX, poc interès tenia aquesta petita ciutat.
I vam arribar a Cradle Mountain! Quina passada de lloc! Et deixa amb la boca oberta! Aquesta primera tarda vam anar a veure Waldheim, la casa on vivia en Weindorfer i la seva dona, els impulsors de la creació del Parc Nacional. També vam fer alguna excursió petita per anar a veure wombats (de la família dels koales pero més regordetes i van per terra) i les seves caques, que són quadrades!!! I vam poder fer la primera foto del Dove Lake amb Cradle Mountain al fons, per fer-nos una idea de l’excursió que faríem a l’endemà.
Aquella nit va ser l’única que no vam dormir a una casa d’Adventure Tours, no poden tenir una casa dins un Parc Nacional, així que vam dormir al Càmping, en unes cabines molt mones i situades al costat mateix d’un bosc. A la tarda vam tenir temps d’anar a fer una volteta per allà i a la nit, després de sopar, vaig tornar a anar-hi per veure si trobava fauna nocturna: potser algun diable de Tasmània? Algun ornitorinc?? Doncs no, només vaig veure un wallabie, però ja em va fer prou il•lusió!!! I després a dormir, que a l’endemà s’havia de caminar molt!
21 de novembre: Cradle Mountain NP – Sheffield - Devonport
Quan un va a Tasmània, un dels dies estrella és sense dubte, el dia que va a Cradle Mountain i pots tenir 2 opcions: que plogui o estigui emboirat i no puguis veure la muntanya i potser ni tan sols puguis fer l’excursió i t’hagis de conformar amb veure-la en fotos o que faci un Sol espatarrant i que no necessitis fer servir ni el polar perquè amb la samarreta ja tinguis prou. La més habitual és la primera opció, a Cradle Mountain plou o neva nou dies de cada 10, i la que vam tenir nosaltres va ser la segona!! En Triso no s’ho podia ni creure que estiguéssim enganxant tants dies de bon temps! Deia que la majoria de vegades ha de fer creure que Cradle Mountain en realitat si que està allà, al darrere d’aquella capa de núvols i boira, que encara que no es vegi si que hi és!
Nosaltres teníem 2 opcions: l’excursió xunga, que consisteix en pujar fins gairebé dalt de tot de la muntanya (6km, 4hores), i l’excursió més dominguera que dóna tota la volta al llac (6km, 2 hores). Com que el temps que teníem era limitat i a una li agrada anar amb la calma i fer fotos, vaig fer un trosset petit de la xunga, fins a un dels llocs elevats per a tenir una bona panoràmica i després vaig fer el circuit del llac. I que maca que va ser l’excursió, quines vistes!! Vaig perdre el compte de la quantitat de fotos que vaig fer i quan les vaig passar a l’ordinador, oh my god! Vaig fer 160 fotos en unes 4 o 5 hores!!! Tinc un tic al dit!!! No us preocupeu que no les haureu de fer totes, hi ha selecció...
Si ens sobrava temps mentre esperàvem que arribessin els valents que feien l’excursió sencera, podíem anar a fer una altra petita excursió per veure un altre llac. Doncs al final vam anar tant amb la calma i fent caminets petits que sortien del principal, que vam acabar arribant una mica després dels valents (que només van ser 3 de 8, a veure si us penseu que jo estava al grup minoritari!!!), però dins l’hora prevista.
De fet, Cradle Mountain et deixa amb les ganes de tornar i estar-t’hi uns quants dies fent totes les excursions del Parc. La més popular, i difícil, és l’Overland Track que creua tot el Parc Nacional de Nord a Sud, des de Cradle Mountain a Lake St Claire. Uns 80-85 km que també es poden recórrer de Sud a Nord, però només a finals de primavera i a l’estiu, la resta de l’any està totalment prohibit perquè és perillós. La gent acostuma a fer la ruta en 4-5 dies i entremig hi ha refugis on passar la nit, però ho has de dur tot, no hi ha res. De fet, l’Overland track és l’única forma de creuar Cradle Mountain NP, no hi ha cap carretera.
Després d’aquell matí perfecte, que va incloure un picnic-dinar que ens havíem preparat nosaltres mateixos pel matí i que una servidora es va menjar al costat d’una de les platges del llac, vam pujar al bus i vam marxar d’allà, snifff!!! De camí cap a Devonport, on havíem de passar la nit, vam parar al petit poble de Sheffield a estirar les cames per evitar les agulletes de l’endemà. Molt mono aquest poble, tot decorat amb pintures murals a les parets dels edificis. Es veu que fan un concurs que es conegut a nivell mundial (¿?), els finalistes de cada any són exposats al parc del poble durant un temps i el mural guanyador té l’honor de quedar-se per sempre més al poble decorant una de les parets. Tot plegat força pintoresc! També hi ha una botiga on venen mel de tots els tipus que us pugueu imaginar i es poden tastar!!! A part de les mels típiques tenien mel amb gust de fruites i també mel amb licors varis.
I després d’una estona més al bus vam arribar a Devonport, el final del tour per la West Coast. Devonport és una ciutat no gaire interessant, la seva única atracció és el ferry “Spirit of Tasmania” que va de Devonport a Melbourne i a l’inrevés un cop al dia. Cada vespre surt un ferry de cada ciutat i a mig camí es creuen, deu ser prou interessant fer el viatge, travessar l’estret de Bass en vaixell, però surt més car que l’avió, així que cada vegada més gent opta per l’aire enlloc de pel mar (a no ser que hagin de dur el cotxe). De fet, en Triso ens va explicar que a Devonport hi ha tant poc a fer, que l’afició preferida dels joves locals consisteix en seure a la porta del McDonalds i tirar trossos de cogombrets als cotxes que passen pel carrer, a veure qui l’encerta... tela marinera!!!
Tot i així, nosaltres vam fer una petita excursió per anar a veure el far i pel parc que hi ha als seus voltants, vam veure uns quants dibuixos aborígens gravats a la pedra. La majoria de gent no fa aquesta excursió perquè ni tan sols saben que existeix, l’itinerari no està senyalitzat ni les restes antropològiques tampoc (molt millor, sinó no es conservarien). En algun moment ja ens havien explicat com van desaparèixer els aborígens de Tasmània i aquí ens van fer una explicació molt gràfica i fent-nos servir a nosaltres com a actors. La veritat és que a Austràlia Mainland fa molta pena el tema dels aborígens, però a Tasmània la pena es transforma en impotència, en ràbia, et fa sentir vergonya de ser europea. Com es pot arribar a esborrar una cultura mil•lenària en només uns quants anys??? Tasmània va ser descoberta el 1642 per un holandès (Abel Tasman), però ningú hi va tornar fins al 1772 i els anglesos no es van instal•lar de forma estable fins al 1804. Al 1825 els aborígens ja havien estat expulsats de gran part de les terres i no s’acostaven als colons (jo diria més aviat invasors...). Al 1830 els van començar a perseguir per atrapar-los i molts van morir. Entre 1831 i 1835 un missioner va convèncer a uns quants supervivents de la massacre (uns 200) per a que accedissin a la deportació. Els van “adaptar a la vida social” obligant-los a viure en cases, a vestir-se, a anar a l’escola,... però no ho van suportar i van anar morint. L’últim home aborigen de Tasmània va morir el 1865 i l’última dona el 1876. En només 72 anys van extingir una raça, una cultura mil•lenària, només per tenir un tros de terra més on posar la bandera!!! Això sí, un tros de terra amb molta fusta i amb molts metalls valuosos... La cultura aborigen de Tasmània era encara més antiga que la de la resta d’Austràlia, però no tenien un llenguatge escrit, tota la cultura era transmesa de pares a fills, d’avis a nets, per mitjà de la parla i dels dibuixos i un cop van morir tota la cultura va desaparèixer, ja no hi és. Queden molt poques mostres, molt pocs dibuixos, que no es poden interpretar perquè no hi ha ningú que pugui explicar que volen dir... Tot plegat molt i molt trist.
Després de la passejada amb lliçó d’autoculpabilitat, vam anar cap a la bonica casa de Devonport i mentre esperàvem el sopar (aquell dia el sopar no estava inclòs, vam demanar pizzes!!) vam poder anar a veure com sortia el ferry, que s’ha de fer si estas a Devonport al vespre!! I bona nit que a l’endemà començàvem el tour per l’East Coast!!!
