Rellotge Biològic

Per encetar això dels posts de temes variats, m'agradaria compartir, en part, una conversa que he tingut aquesta tarda, una conversa d'aquelles que no et deixen indiferent:
Bareto de la Barceloneta, així molt acollidor, pasant l'estona amb un té molt bo esperant que fos l'hora per anar a una xerrada sobre "estalvi d'energia a la llar" i així de sobte sorgeix una conversa que inevitablement ha d'acabar sorgint en un moment o altre quan tens vint-i-molts o trenta-i-pocs: què passa amb el nostre rellotge? S'ha despertat ja? S'ha despertat però està esperant el moment adequat per posar-se en marxa? No s'ha despertat perquè encara hem de fer moltes coses abans de que ho faci? No s'ha despertat i no es despertarà mai?
Buff... què difícil és respondre sense enganyar-te a tu mateix/a!!

Personalment, fins als vint-i-pocs sempre deia que no volia tenir fills, hi ha massa nens al món que necessiten una família i per tant jo optaria per adoptar. Aleshores, no sé ben bé perquè, el meu rellotge va fer un click i va començar a moure una mica els mecanismes començant-se a preparar: vaig decidir que ser mare ha de ser una experìència única i que a més s'ha de viure quan encara ets jove. Suposo que en aquesta decisió va jugar un paper important el fet de haver tingut uns pares joves, que ara que ja m'acosto a la trentena amb prou feines passen dels 50. Jo havia de ser mare abans dels 30, fos com fos encara que hagués de ser per inseminació artificial. Però ja fa uns anys que veig que els 30 s'acosten i que una servidora encara té el rellotge en Stand-by i, de moment, sembla que seguirà així durant un temps de durada indeterminada. Inicialment ho vas retrasant una mica"seré mare abans dels 32" et dius, i al cap de 2 anys ja comences a dir "i què passa si tinc fills als 35?, tampoc és tan descabellat, no?"

I ara, sobretot després de la conversa d'avui penso: i si no en tinc? seré menys feliç? em sentiré menys realitzada com a persona per no haver deixat descendència? el fet de tenir fills està programat genèticament, d'això no hi ha cap dubte, però és imprescindible? A tots aquests dubtes s'afegeix el fet de que al meu voltant hi ha com una espècie de Baby-boom i a moltes noies del meu entorn proper els ha donat per ser mares... I quan me les miro o penso que sóc tieta postissa o cosina d'uns quants nens (alguns nascuts i altres per venir) em sento molt feliç per elles, però no les envejo en absolut. Avui jo deia que vull fer moltes coses abans de ser mare, coses que elles, durant un temps o possiblement mai, no podran fer, però estic segura que no hi pensen, són mares perquè és el que han escollit, el que volen. Potser jo tampoc no faré mai totes les coses que vull fer, però almenys ho vull intentar. És una qüestió de prioritats, per a mi la prioritat, ara per ara, no és ser mare. La vida dóna moltes voltes i molt ràpid, però no em veig amb un "bombo" almenys en els propers anys. Podríem dir que el meu rellotge no té piles.